El que preocupa de veritat

En el moment que vostès estan pas­sant per aquesta plana del diari és molt pro­ba­ble que hi hagi més d'un polític que esti­gui dient coses com ara “això ens ha de fer refle­xi­o­nar”, “estu­di­a­rem les mesu­res que cal pren­dre”, “els pro­ble­mes dels ciu­ta­dans són...” o “el que pre­o­cupa de veri­tat la gent és...” I si no ho diuen en aquest precís ins­tant, ho diran unes quan­tes vega­des al llarg del dia, i així un dia rere l'altre.

A mi m'ener­ven molt aques­tes fra­ses fetes bui­des de con­tin­gut. Però puc accep­tar que en bona part sigui una mania meva. Per tant, en aquest sen­tit, ho dei­xaré aquí.

Ara bé, també crec que sí que diuen força de qui les uti­litza de manera cons­tant. Sobre­tot les dues últi­mes. La forma revela el fons.

M'explico. D'entrada, hi ha una part de supèrbia que no m'agrada gens: t'estan dient que ells saben el que et pre­o­cupa o quins són els teus pro­ble­mes, com si tu mateix no ho sabes­sis o no te n'ado­nes­sis, i tot perquè fan enques­tes i els donen uns resul­tats, però t'ho diuen com si ells fos­sin
més savis que tu.

Però bé, aquest tam­poc no seria, per mi, el pro­blema més impor­tant. El que em pre­o­cupa de veri­tat, ho sàpiguen els polítics o no (que crec no, almenys no tots), és una cosa més pro­funda. Els repre­sen­tants públics que sem­pre par­len de tot en clau de “pro­blema” o de “pre­o­cu­pació”
per mi estan evi­den­ci­ant una visió tan reduc­ci­o­nista i pes­si­mista de la vida i de la política que em sem­bla que no du enlloc més (sovint, interes­sa­da­ment) que a la medi­o­cri­tat i al qui dia passa anys empeny.

La política és, hau­ria de ser, molt més que això. Els ciu­ta­dans, fins i tot en temps de crisi, també tenim altres pre­o­cu­pa­ci­ons i pro­ble­mes més que els evi­dents i imme­di­ats. Indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment, també tenim inqui­e­tuds, il·lusi­ons, aspi­ra­ci­ons, anhels, com ara ser una soci­e­tat cada vegada més justa i avançada.

I no parlo només en clau del procés inde­pen­den­tista català, que sí que seria una manera col·lec­tiva de mirar més enllà, sinó, sobre­tot, fent referència a la manera ins­tal·lada de fer política, que empeny cap a la direcció contrària: fer-nos veure que tot són pro­ble­mes, que només tenim pre­o­cu­pa­ci­ons, perquè no pen­sem més enllà i perquè, en rea­li­tat, ells són tan medi­o­cres que ni tan sols saben que la política, un dia, va ser una cosa més ele­vada.