Tots els murs cauen

Els obs­ta­cles legals que posa l'Estat espa­nyol per impe­dir que el 9-N es voti són pre­vi­si­bles. Des del PSOE, en què Bono mani­festa un uni­ta­risme igual que el PP, invo­cant de pas­sada l'exèrcit, fins a les cla­ve­gue­res de l'Estat, on un secre­tari de Rajoy impulsa —via una exnòvia boca­mo­lla— tèrbo­les rela­ci­ons per “sal­var España”. El més greu, però, és que Bono acusa Pas­qual Mara­gall, una per­sona que no es pot defen­sar de l'actual sepa­ra­tisme.

PP i PSOE i el món finan­cer creat en aquesta pre­missa, no accep­ten la volun­tat de tot un poble que creu en un futur millor sor­tint d'un estat mal­des­tre, amenaçador, sis­temàtica­ment cor­rupte i cor­rup­tor. Un estat que frena el progrés i la moder­ni­tat i aboca els nos­tres fills a un incert demà en forma d'atur i emi­gració forçada i que vol ofe­gar la nos­tra cul­tura i manera de ser específica. Ens posen un mur cons­ti­tu­ci­o­nal per evi­tar que puguem votar. En aquest propòsit cal estar ama­tents al màxim. Cer­ca­ran ali­ats exal­tats o porucs per fer des­car­ri­lar el tren del dret a deci­dir. El seu objec­tiu és tenir el con­trol del nos­tre temps polític.

Aquest mur legal, la Cons­ti­tució, és paper de fumar al cos­tat dels grans murs de la història. La Gran Mura­lla xinesa, d'uns 7.000 km, no va atu­rar els atacs de les tri­bus mon­go­les i tur­ques, ja fos al segle III aC o al XIV i XVI amb la dinas­tia Meng. Les mura­lles de Babilònia, al segle VI aC, eren el reflex del poder immens de Nabu­co­do­no­sor, ara és una referència històrica, i hi ha qui creu que són lle­genda. Les mura­lles roma­nes d'Adrià, de l'any 122 o la d'Antoní, l'any 142, a l'illa de Britània, tenien un caràcter defen­siu per aïllar les tri­bus del nord. Serien tras­pas­sa­des. El mur de ciment armat de Berlín es va des­fer pel pes de cançons i la il·lusió col·lec­tiva. El mur d'Israel, les mura­lles medi­e­vals o les tan­ques de Ceuta i Meli­lla o les d'EUA amb Mèxic no fan més que per­ju­di­car. Els murs físics o legals mai no anul·len el desig etern de l'ésser humà, atret per la lli­ber­tat, la riquesa o el progrés.

Avui l'horitzó és més ampli, molt
més després de la votació d'Escòcia, en què la gent ha deci­dit. Als des­pat­xos es nego­cien acords i pac­tes, però tot ho deci­dei­xen els ciu­ta­dans. Aquest és el com­promís de la immensa majo­ria dels cata­lans: esco­llir el seu futur.

Hem de tenir en compte dos marcs, l'espa­nyol i l'inter­na­ci­o­nal. Només tin­drem inde­pendència si hi ha un reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. No ens dei­xem endur per les pres­ses, pas a pas, con­tro­lant nosal­tres els fets, fent política d'estat, evi­tant pro­vo­ca­ci­ons i tram­pes. Anant com fins ara, tots a l'una.

No repe­tir un altre Sis d'Octu­bre,
ser audaç i coratjós; no s'ha de tenir por de la con­tenció necessària. Hem d'arri­bar fins on puguem, i si final­ment el dia abans veiem que no podem votar de forma ple­na­ment lliure no s'ha de tren­car la uni­tat dels qui defen­sen el dret a deci­dir per un càlcul d'ambició de vol galli­naci. Res d'heroïcitats de cam­pa­nar. Res d'urnes en un lloc sí i en l'altre no, res de mos­sos d'esqua­dra reco­llint urnes. Si no hi ha urnes a tot arreu i amb ple­nes garan­ties democràtiques no els fem el joc.

Per poder fer un salt defi­ni­tiu hem
de seguir la via democràtica vigent, un pas amb suport majo­ri­tari de la població, en què ava­lats pels vots puguem pro­cla­mar una DUI (decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència) reco­ne­guda per tot­hom. Per tot el món. Ales­ho­res mai més esta­rem sota el deter­mini de la seva llei. Podrem obli­dar l'estat que ha fet de les seves lleis una presó secu­lar per a nosal­tres.