Estupefacta

Me'n feia creus veient les imat­ges per tele­visió. No me'n sabia ave­nir, que aque­lla senyora amb cara i jer­se­iet de monja obe­di­ent agafés una acti­tud com si la roda de premsa que pre­sen­tava es tractés d'una reunió de pares ner­vi­o­sos que calia tran­quil·lit­zar una mica però sense donar-los gai­res expli­ca­ci­ons.

Em vaig que­dar com l'adjec­tiu del títol quan vaig veure la minis­tra de Sani­tat, Ana Mato, en la seva roda de premsa del dia 6 d'octu­bre, al fer-se públic que Teresa Romero estava con­ta­gi­ada del virus de l'Ebola. No sé si ho han vist però, si poden, no s'ho per­din; els asse­guro que no té res des­a­pro­fi­ta­ble.

Els ho resu­meixo: com és habi­tual en aquests actes, comença amb la pre­sen­tació, per part de la hieràtica senyora minis­tra, d'un dis­curs pre­pa­rat sobre la deli­cada situ­ació que com­porta aquest con­tagi i la pre­sen­tació dels seus com­panys de taula: dos direc­tors gene­rals (la de Salud Pública i el d'Atenció Primària) i diver­sos res­pon­sa­bles sani­ta­ris de La Paz i el Car­los III. Segueix amb les expli­ca­ci­ons d'uns i altres i, quan tots han expo­sat el que han acor­dat expli­car, s'ini­cia pròpia­ment la roda de
pre­gun­tes, i és la direc­tora gene­ral la que dóna peu a fer-ho. Quan això passa, l'esfinx
i màxima res­pon­sa­ble de la Sani­tat de l'Estat fa muts i a la gàbia i sem­bla com si hagués des­a­pa­re­gut de l'escena. Increïble.
De veri­tat. Va fent ges­tos amb el cap i par­lant flui­xet per sota el nas, fent l'orni, per anar dema­nant a un i altra dels seus acom­pa­nyants que res­pon­guin, i així anar pas­sant la pilota segons con­vin­gui. Un espec­ta­cle ver­gonyós i patètic que et fa sen­tir inde­fens davant la incom­petència que demos­tren els més alts res­pon­sa­bles de l'Estat. La senyora Mato es con­ver­teix en un gerro de flors lleig, pan­sit, fosc i mal­ca­rat, mera­ment deco­ra­tiu, amb una acti­tud de desídia que, si no fos perquè evi­den­cia la seva medi­o­cri­tat, gri­sor i inca­pa­ci­tat de reacció, la faria superba per absent.

Quin des­con­trol, quina poca seri­o­si­tat, quina dei­xa­desa, quin cinisme i quin poc res­pecte cap a l'audi­tori i cap a la ciu­ta­da­nia en gene­ral. Segur que no ser­virà de res però, senyora Mato, faci'ns a tots ple­gats un favor: dimi­teixi, si us plau, dimi­teixi.