Ciència-ficció

Estar limi­tat de movi­ments físics per una malal­tia ha de ser molt fotut. Si aquesta inva­li­desa ve donada perquè un acci­dent de trànsit t'ha con­dem­nat a estar de per vida asse­gut en una cadira de rodes el tràngol ha de ser difícil de pair i d'assu­mir.

Quan t'assa­ben­tes que algú ha tin­gut un acci­dent o està patint una malal­tia que el sen­ten­cia a no poder-se aixe­car sense ajuda i a estar limi­tat en la seva auto­no­mia més íntima i en la seva vida diària de per vida, se't trenca el cor i et sem­bla que tu no ho podries afron­tar. Quan sents decla­ra­ci­ons de per­so­nes que, amb espe­rit supera­dor i com­ba­tiu, no es pla­nyen de la seva rea­li­tat modi­fi­cada i adeqüen totes les seves expec­ta­ti­ves vitals a una existència muti­lada que mai s'havien pogut ima­gi­nar, t'admira aque­lla ente­resa i valen­tia enco­mi­a­ble. Te'ls ima­gi­nes en el seu dia a dia havent de ree­du­car cada una de les acci­ons que fins ara feien amb total auto­su­ficiència. Te'ls ima­gi­nes havent d'assu­mir el nou estat i, sobre­tot, els visu­a­lit­zes bus­cant inputs posi­tius (impos­si­bles d'ima­gi­nar-te des de la nor­ma­li­tat del movi­ment) que els por­tin a con­ci­liar-se amb una situ­ació de dependència difícil d'adme­tre. I pen­ses com ha de ser, sabent que aquesta inva­li­desa serà per sem­pre, seguir com­par­tint la vida amb els que s'estima inten­tant gau­dir de tot allò del que es gau­dia des d'una pers­pec­tiva total­ment dife­rent. Ha de ser dur. Molt i molt dur.

Per això mateix quan dimarts de la set­mana pas­sada sor­tia la notícia que a un paci­ent paraplègic polonès se li havien implan­tat cèl·lules ner­vi­o­ses pròpies a la zona a on havia patit la lesió medul·lar que el va dei­xar invàlid i que aquesta ope­ració li havia permès recu­pe­rar par­ci­al­ment per­cep­ci­ons sen­so­ri­als dels seus esfínters amb el que això com­porta també de recu­pe­ració de les seves fun­ci­ons sexu­als, vaig pen­sar que en medi­cina la ciència-ficció és pos­si­ble. Que allò que sem­pre ens havien dit que no era modi­fi­ca­ble ara es podria curar. Segu­ra­ment encara fal­ten molts anys perquè la cura sigui una espe­rança real, però men­tres­tant més val que no obli­dem mai que la vida, en tan sols un ins­tant, pot modi­fi­car-se i el que havia estat una existència plàcida i agra­da­ble es pot con­ver­tir en una tor­tura i un dolor cons­tant només supera­ble per uns quants.