Són faves comptades
Etern
La visita, la setmana passada, de l'alcalde de Jerusalem a l'esplanada de les Mesquites –la muntanya del Temple, per als jueus– va fer créixer la tensió que es viu a la ciutat des de l'estiu. Ara fa 500 anys hi regia un acord que establia que els musulmans resessin a l'esplanada, a la part alta del Mur de les Lamentacions jueu, on hi ha la Cúpula de la Roca –daurada– i la mesquita d'Al-Aqsa. Per als musulmans, l'esplanada de les Mesquites és el seu tercer lloc més sagrat. Segons la tradició, va ser des d'aquí que Mahoma va pujar al cel, just el mateix lloc on Déu va ordenar a Abraham que sacrifiqués el seu fill. Quan veig aquestes desavinences religioses que tenen derivades i conseqüències polítiques sempre em ve al cap un home: Bonaventura Ubach. Era un monjo de Montserrat que, a principis del segle XX, va recórrer l'Orient bíblic amb la voluntat de contextualitzar els textos sagrats i fer la Bíblia en català. I si recordo aquest frare benedictí és perquè, entre altres reflexions, va escriure ara fa més de cent anys en el seu dietari de viatge: “El déu d'un poble és sovint el dimoni d'un altre.” Si en tenia, de raó, el pare Ubach! I en aquelles terres que va trepitjar en les seves trobades amb persones d'altres religions remarcava aquesta disjuntiva però al mateix temps buscava allò que uneix totes les religions i que es resumeix en un sol propòsit que totes subscriuen però que no hi ha manera que es materialitzi: “Fes el bé tal com voldries que fessin amb tu.” Una variant de: “El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú.” Amb aquesta voluntat totes les religions convivien en perfecta harmonia a principis del segle XX en ciutats com ara Jerusalem, el Caire i Bagdad, que curiosament vol dir la ciutat de la pau, i ara ens semblaria impossible que es pogués repetir. Tot això passava abans que es polititzés la religió. Un cop la política hi entra, tot salta pels aires. És la manera com un conflicte, que amb diàleg interreligiós es podria resoldre, s'acabi convertint en etern.
