Una democràcia més forta

La frase que ara escriuré s'ha escrit tan­tes vega­des que s'ha adju­di­cat a autors diver­sos, tot i que la majo­ria d'oca­si­ons s'ha dit que fou Wins­ton Churc­hill qui va anun­ciar-la per pri­mera vegada: “La democràcia és el pit­jor sis­tema polític, a excepció de tota la resta.” Hi estic d'acord. La democràcia que fun­ci­ona en els països occi­den­tals té pro­ble­mes de mag­ni­tud que ha d'afron­tar de manera urgent, com ara el des­pres­tigi de les ins­ti­tu­ci­ons i de la política, però és un mode de fun­ci­o­nar millor que qual­se­vol altre que hi hagi hagut durant aquest segle o l'ante­rior.

El fet, però, és que a l'Estat i a Cata­lu­nya, tant la crisi econòmica com els nom­bro­sos casos de cor­rupció, i fins i tot algu­nes con­di­ci­ons clara­ment injus­tes i avan­tat­jo­ses per als polítics han pro­vo­cat un greu per­ju­dici a la imatge del fun­ci­o­na­ment democràtic. La con­seqüència és que s'han d'intro­duir mesu­res com­ple­mentàries que polei­xin i enri­quei­xin el fun­ci­o­na­ment de la democràcia repre­sen­ta­tiva, que fun­ci­ona a par­tir d'esco­llir uns repre­sen­tants polítics i, des de la ciu­ta­da­nia, no par­ti­ci­par més en política fins a les següents elec­ci­ons.

 El muni­ci­pa­lisme és l'espai idoni per ende­gar pro­pos­tes inno­va­do­res, per tei­xir una relació dialèctica més intensa amb els veïns i veïnes i, d'aquesta manera, cons­truir entre tots una nova forma de fun­ci­o­na­ment que, per una banda, tin­gui més trans­parència i, de l'altra, esti­gui més legi­ti­mada per la par­ti­ci­pació de la gent.

A Pala­fru­gell, he con­vo­cat el con­junt de la ciu­ta­da­nia perquè de manera con­junta esta­blim les pri­o­ri­tats dels pres­su­pos­tos de 2015. La par­ti­ci­pació ciu­ta­dana ha arri­bat a la política per que­dar-s'hi, com a mínim al meu muni­cipi men­tre jo en sigui l'alcalde, perquè em sem­bla essen­cial i con­ve­ni­ent donar la pos­si­bi­li­tat que les per­so­nes es vin­cu­lin a la presa de les deci­si­ons que els afec­ten direc­ta­ment. El dret a deci­dir també és el dret de la ciu­ta­da­nia dels nos­tres pobles i ciu­tats a pro­nun­ciar-se sobre les inver­si­ons i el pla­ne­ja­ment urbanístic dels muni­ci­pis, per posar dos exem­ples.

 No he pas par­lat de pres­su­pos­tos i urba­nisme d'una manera casual. M'ha sem­blat ade­quat citar aquests dos aspec­tes de la política muni­ci­pal per intro­duir la idea que la par­ti­ci­pació no s'ha pas d'arra­co­nar a les qüesti­ons de poca rellevància.

Des del meu punt de vista seria una equi­vo­cació que ama­ga­ria la des­con­fiança total en el paper, el cri­teri i, segu­ra­ment, la intel·ligència dels ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes dels nos­tres pobles i ciu­tats i, al mateix temps, ali­men­ta­ria l'autèntic pro­blema de fons que repre­senta el dis­tan­ci­a­ment de la ciu­ta­da­nia i els seus repre­sen­tants polítics. Això no obsta, perquè un alcalde ha de tenir al cap la ciu­tat que vol, de quina manera en  resoldrà les man­can­ces i quins meca­nis­mes acti­varà per desen­vo­lu­par-ne les solu­ci­ons. Però no s'ha d'ata­la­iar lluny dels seus veïns i veïnes.

Alguns experts valo­ren els pro­ces­sos de par­ti­ci­pació adver­tint que, per com­plir els propòsits ele­men­tals, s'han de bas­tir, pre­ci­sa­ment, a par­tir de pro­ces­sos de par­ti­ci­pació. Natu­ral­ment, si la par­ti­ci­pació fos un camí traçat per­dria sen­tit i, també és cert que si un procés no té el suport de la majo­ria és ade­quat rede­fi­nir-lo, mati­sar-lo o, fins i tot, can­viar-lo.