En Jair i el món

Després de Hawaii Meteor (2012) i de 99 coses que hem d'ani­qui­lar si volem ser inde­pen­dents (2013), Jair Domínguez publica Segui vora el foc, una novel·la de la qual no en des­vet­llaré ni la temàtica ni l'estruc­tura –no és el lloc adi­ent ni sóc cap aixa­fa­gui­tar­res–, però sí la filo­so­fia de fons que fa rut­llar el lli­bre. A base d'afo­ris­mes que sal­ten a la vista i la per­fo­ren, Jair Domínguez ens obre l'estómac del món –sí, la crua rea­li­tat sem­pre fa una mica d'angúnia, sobre­tot quan no tenim l'opció de fitar cap a una altra banda. Lle­gir mirant a la paret o al mos­quit que ens ronda l'ore­lla és una decisió bas­tant imbècil. A la idea del món com a càncer en plena metàstasi i de l'home com a llop per a l'home i per al pla­neta –que ve del comediògraf Plaute i fou popu­la­rit­zada pel filòsof Hob­bes al segle XVII–, en Jair hi suma “El món és un cadàver”, una metàfora que sin­te­titza el sense-sen­tit que ha aca­bat sent l'espècie humana. Si dos savis com Ein­stein i Tesla res­sus­ci­tes­sin, i veies­sin que milers de mili­ons de línies de codi html unint la huma­ni­tat en una sola ànima només ser­vei­xen per veure vídeos de cai­gu­des joco­ses i enviar-se fotos de gatets, cau­rien ful­mi­nats a terra automàtica­ment. Porca misèria. Insen­si­bi­li­tat glo­bal. “Ara la gent no sap què és un lli­bre”, creix el nom­bre d'eunucs men­tals per segon, amants de la llei del mínim esforç, que fugen de tot com­promís. Cal un dit gegant que asse­nyali aquests des­gra­ci­ats i els faci reac­ci­o­nar. Sem­bla que soci­al­ment es valori la dis­creció que rat­lla l'autisme. Sem­bla que es vul­gui cons­truir un pla­neta “d'oli­gofrènics sense cap do espe­cial més enllà d'una pro­funda vacuïtat espi­ri­tual”. Les per­so­nes –per dir-ho d'alguna manera– fun­ci­o­nen maqui­nal­ment dins una pauta ina­mo­vi­ble. Robo­tit­zats, sem­blen “lèmmings camí de l'abisme i no hi ha ningú per des­viar-los”. Jair Domínguez ho té clar. Per ell, el noranta per cent de la gent és idi­ota. I del deu per cent que queda, el noranta per cent també és idi­ota. “L'estadística no juga a favor de la huma­ni­tat. És trist. Perquè és veri­tat”.