Ho necessitàvem

Neces­sitàvem aquest bany d'auto­es­tima. Neces­sitàvem una altra Diada rei­vin­di­ca­tiva mul­ti­tu­dinària. Neces­sitàvem sen­tir que sí, que som molts els que encara no hem defa­llit. Neces­sitàvem recor­dar que el ciu­tadà es manté dem­peus, que té més paciència que un sant i que car­rega un sac d'espe­rança que s'omple i s'omple sense reben­tar-se. El pas­sat diu­menge, a Salt, es res­pi­rava feli­ci­tat. Sí, feli­ci­tat en veure que els giro­nins no havíem fallat, que el tram de l'avin­guda Països Cata­lans pre­vist per a la mani­fes­tació que­dava des­bor­dat i que les riua­des de gent ves­sa­ven pels car­rers per­pen­di­cu­lars. Un clam d'inde­pen­den­tisme, un any més, d'aquells que se't posen tan bé després de dinar.

I sí, es res­pi­rava feli­ci­tat perquè set­ma­nes enrere en l'ambi­ent hi havia bafa­ra­des de dubte i de pes­si­misme. I ens van voler fer creure que el procés estava aca­bat. Ens van voler convèncer que ens havien enre­dat. Ens van voler demos­trar que res pot atu­rar la pico­na­dora de l'Estat. Però ja ho veuen, no hi ha res com una bona Diada per tor­nar a aga­far empenta. Per això voto perquè cada any con­ti­nuem sor­tint al car­rer, encara que ja hàgim acon­se­guit la inde­pendència, encara que no sigui neces­sari recla­mar un estat propi. No em diguin que no s'ho van pas­sar bé! No em diguin que no van car­re­gar piles! No em diguin que ara no veuen amb uns altres ulls la moció de con­fiança a què se sot­metrà el pre­si­dent Puig­de­mont, que no han reno­vat el seu suport a un govern que no vol tor­nar a repe­tir un 9-N sinó que va de veres i bus­carà la fórmula per acon­se­guir la inde­pendència, que fins i tot la CUP sem­bla més pro­pensa al con­sens.

Per això no diguin que aquest serà l'últim any, que aquesta ha estat la dar­rera vegada, que ja n'hi ha prou, que n'estan fins al cap­da­munt. Siguin sin­cers amb vostès matei­xos i reco­ne­guin que el pas­sat diu­menge van xalar de debò, que al prin­cipi els feia man­dra, però que quan hi van ser els va tor­nar a bate­gar el cor de valent en sen­tir aquells crits d'inde­pendència que cla­mava una munió de gent; que els va emo­ci­o­nar veure gent gran, ado­les­cents, nadons, famílies sen­ce­res; que feia goig veure aquell acla­pa­ra­ment d'este­la­des. No em diguin que no! I ja ens poden dir el que vul­guin, ens poden voler fer creure el que vul­guin, poden inten­tar demos­trar el que vul­guin. Ells no hi eren diu­menge. Vostè i jo, sí.