La meva història

En la meva memòria les olors i les cases fami­li­ars for­men part de l'uni­vers emo­ci­o­nal que em con­forma. Al pis de la ten­dra infan­tesa, al car­rer Amigó, els dis­sab­tes al mig­dia flai­rava un deliciós gui­sat de cala­mars i gam­bes sal­te­ja­des amb tomàquet i ceba. Era l'olor de l'extra­or­di­nari, de l'agra­da­ble esde­ve­ni­ment. Vist amb el temps, també repre­senta l'essència del que podia haver estat i no va ser.

A casa els avis, a Girona, quan l'àvia esca­ti­mava amb la cale­facció, hi feia olor de fred. Una fre­dor que es miti­gava fent-se con­for­ta­ble quan, des de l'office, sen­ties l'aroma de les suculències amb què ella ens delec­tava: bis­tecs rus­sos amb un toc de canye­lla, tor­ra­de­tes de Santa Teresa humi­des, man­don­gui­lles amb salsa espessa i sabo­rosa, vede­lla a la vina­greta, pestiños, escu­de­lla...

A Sant Antoni de Calonge les cases feien olor d'humi­tat i el pati, l'enyo­rat pati, de bar­ba­coa fami­liar, de moji­tos, de bere­nars i fes­tes d'ani­ver­sari, de con­fidències i de tertúlies amb les “tie­tes” que ens feien sen­tir impor­tants i que ens varen con­for­mar l'ànima.

A Tudela, a casa de la tia María Gra­cia i el tío Jesús, els per­fums ho ocu­pen tot. L'aroma de taula ben parada sem­pre plena de vian­des a dis­po­sició d'amics i con­vi­dats engloba les parets. I, sobre­tot, aque­lla olor de roba neta vin­cu­lada al quarto de plan­xar, a on les màqui­nes fun­ci­o­na­ven nit i dia per dei­xar-nos a punt les ves­ti­men­tes d'un blanc impol·lut per tor­nar a ves­tir-nos de pam­plo­ni­cas i seguir, sense hora­ris ni impo­si­ci­ons, de festa. Eren, i encara són, les olors de la gene­ro­si­tat.

Ja ho va escriure Lolita Bosch: “Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història...”