‘Vaffanculo'

Pels grecs antics, el mot crisi (kri­sis) expres­sava el moment o la situ­ació que per­met el diagnòstic d'una malal­tia, és a dir, el moment en què els símpto­mes són tan clars que faci­li­ten que els met­ges puguin dir si es tracta d'una grip o d'un sim­ple cons­ti­pat. El mot crisi, tal com l'ente­nem avui, sig­ni­fica exac­ta­ment el con­trari, ja que expressa la difi­cul­tat de fer un diagnòstic, repre­senta un moment de con­fusió, de deso­ri­en­tació i d'incer­tesa. En tot cas, després d'una crisi res torna a ser com era. Tant si tenim diagnòstic com si estem deso­ri­en­tats, les cri­sis, si no les sabem enten­dre, poden ser enor­me­ment des­truc­ti­ves, però també poden ser alta­ment cre­a­ti­ves i ens por­ten a tro­bar noves solu­ci­ons.

El pro­blema, com molt bé explica Morin en el seu lli­bre sobre la “Cri­so­lo­gia”, és que si bé en la Grècia antiga kri­sis sig­ni­fi­cava decisió, avui crisi sig­ni­fica inde­cisió.

Tot això ho dic perquè encara estic sota la res­saca de la victòria de Trump i de les innom­bra­bles reac­ci­ons, pre­gun­tes i dub­tes que ha gene­rat. Des de fa anys tenim evidències molt clares que el sis­tema democràtic està en crisi i que aquest fet ha apla­nat el camí a movi­ments i pro­pos­tes popu­lis­tes tant de dreta com d'esquerra, si és que encara té sen­tit aquesta ter­mi­no­lo­gia. Jo penso que fins i tot el mot popu­lisme està cadu­cat i porta a la con­fusió i que hauríem d'inven­tar un altre con­cepte. Pot­ser el que els fran­ce­sos ano­me­nen movi­ments “atrape tout”, que estan con­tra tot i a favor de res i que el seu eslògan més defi­ni­tiu és el vaf­fan­culo, tan uti­lit­zat per Gri­llo en les seves cam­pa­nyes i que lite­ral­ment vol dir, ja em per­do­na­ran: “Aneu a pren­dre pel cul.” En la seva lluita con­tra l'esta­blish­ment i les cor­rup­te­les de la política en gene­ral i de la ita­li­ana en con­cret, Gri­llo parla de l'expulsió de la casta, de la lluita con­tra la cor­rupció, de la reno­vació democràtica, de la renda bàsica, etc. Res a dir, però el tema és que, més enllà dels eslògans que aju­den a gua­nyar vots, no es pro­po­sen alter­na­ti­ves, i això és molt perillós, com ho va ser en l'Ale­ma­nya dels anys trenta quan Hit­ler, amb argu­ments sem­blants, va gua­nyar dues vega­des les elec­ci­ons.

El vot con­tra l'‘esta­blish­ment' sense un pro­grama alter­na­tiu clar més enllà de l'espec­ta­cle és una amenaça per al nos­tre món. Els Trump, els Gri­llo, les Le Pen, per no ofen­dre amb exem­ples més caso­lans que tots tenim al cap i que uti­lit­zen la mateixa ter­mi­no­lo­gia i esce­no­gra­fia, són el gran pro­blema d'Europa i del món. Per Gri­llo, la victòria de Trump és l'esclat d'una època i el final d'un model de fer política i de pen­sa­ment intel·lec­tual. I en certa manera té raó, només que més enllà dels eslògans i de les pro­vo­ca­ci­ons no sap què dir, però al seu vol­tant va apa­rei­xent gent que sap molt bé el que vol i com ho vol, i que no té res a veure amb les neces­si­tats dels que els han votat. El que sí saben els líders anti­sis­tema de tots colors con­tra l'esta­blish­ment de Was­hing­ton, de Brus­sel·les i de qual­se­vol poder esta­blert, és cap­tar l'estat de des­em­pa­ra­ment de la gent que ha per­dut la dig­ni­tat.

La culpa, però, no és només d'aquests movi­ments “atrape tout” la culpa és sobre­tot dels que, afer­rats a un món que ja no exis­teix i a una política que ha esde­vin­gut inútil i fins i tot peri­llosa per a la nos­tra època, són incapaços d'ofe­rir alter­na­ti­ves. És urgent recu­pe­rar el con­tacte amb la democràcia o fins i tot deba­tre el seu sen­tit, ja que pot­ser ens pensàvem que vivíem en soci­e­tats democràtiques, i era un miratge, entre altres coses perquè no hem sabut con­ju­gar la democràcia amb l'ètica i la moral, amb saber escol­tar i ser cons­ci­ents de la des­es­pe­ració de la gent. Perquè la democràcia, espe­ci­al­ment la indi­recta, de la quals els Estats Units n'és la metàfora, amb un sis­tema en què els elec­tors no voten direc­ta­ment els can­di­dats sinó que voten uns com­pro­mis­sa­ris que deci­di­ran per ells, pot pro­duir situ­a­ci­ons que ens dei­xin per­ple­xos, com la que ens obses­si­ona aquests dies, perquè no aca­bem d'enten­dre que mal­grat haver gua­nyat la can­di­data demòcrata per dues dècimes, al col·legi elec­to­ral gua­nyi el can­di­dat repu­blicà per 74 vots (306 con­tra 232). Pot­ser tot això passa perquè, com diu Morin, el pen­sa­ment i la consciència estan en regressió en relació amb les neces­si­tats del món actual.

Fa pocs dies, a Palma, vaig veure una magnífica actu­ació de l'Òscar Intente sobre La idea d'Europa, de George Stei­ner, que reco­mano molt a qui no l'hagi vist (se'n poden veure fàcil­ment frag­ments a You­Tube) on l'autor parla del sen­ti­ment de final d'una època i fa una crida a tro­bar una res­posta tot adver­tint que es fa tard... I ho va dir fa dotze anys. Què espe­rem? O ens des­per­tem, o la nos­tra per­ple­xi­tat no dei­xarà d'aug­men­tar, i amb ella el perill glo­bal i la idea de vaf­fan­culo serà la pre­do­mi­nant.