Pare Poppins

Diu que aquest any veu­rem als cine­mes el remake de Mary Pop­pins. La història de la mai­na­dera que por­tava ale­gria i llum en una família trista, grisa i apa­gada. No deixa de sor­pren­dre'm que se'n faci una versió actu­a­lit­zada perquè l'ori­gi­nal, del 1964, no paren d'eme­tre-la en els canals infan­tils de tele­visió. I suposo que no és només per la fas­ci­nació que des­perta la història entre la mai­nada, amb números musi­cals i dibui­xos ani­mats, sinó pre­ci­sa­ment perquè, per desgràcia, el mis­satge que des­til·la és ben actual. A part de posar sobre la taula valors que no pas­sen mai de moda i que convé que tots tin­guem, com ara el res­pecte, l'edu­cació, l'esforç, el sacri­fici, la paciència; també ens recorda que ens cal capa­ci­tat d'ima­gi­nació, de som­niar, tenir bon humor, il·lusió i opti­misme per enca­rar els rep­tes que ens plan­te­jarà la vida. I que al marge de la feina que tin­guem, tant si som ban­quers com escura-xeme­ne­ies, hem de ser hones­tos. No passo per alt tam­poc les rei­vin­di­ca­ci­ons femi­nis­tes a propòsit dels drets –no només a vot– de les dones o la crítica a la banca. I em crida l'atenció la denúncia que ja es fa evi­dent, insis­teixo, en el 1964 per la tan desit­jada con­ci­li­ació fami­liar i labo­ral. Recor­din que també és per això que apa­reix Mary Pop­pins a casa dels Banks. El pare no és mai a casa amb els fills i no és fins que l'aco­mi­a­den que no se n'adona del que ha per­dut. No pas una feina, sinó quel­com més impor­tant intan­gi­ble i irre­cu­pe­ra­ble: la infan­tesa dels seus fills. I aquesta és una qüestió a la qual sem­bla que el govern espa­nyol hi vul­gui posar solució, però no deixa de ser un pedaç. Amb l'ampli­ació a qua­tre set­ma­nes del permís de pater­ni­tat per als homes que aca­bin de ser pares es busca acos­tar-se a l'ideal euro­peu que per­met que hi hagi un vin­cle, una con­nexió afec­tiva més llarga amb aque­lla cri­a­tura que acaba de néixer. El cert, però, és que al cap d'un mes es veu estron­cada perquè la família torna a la rea­li­tat pura i dura. Ens caldrà, doncs, ser una mica Pare Pop­pins.