Llocs ferits

El catedràtic Joan Nogué ens va alliçonar fa quinze dies a l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans sobre dues qüesti­ons clau en geo­gra­fia humana: el lloc i el pai­satge, con­cep­tes que cen­tra­ren part del seu dis­curs de recepció en la nos­tra acadèmia. El pai­satge és el ros­tre del ter­ri­tori, el ros­tre dels llocs. Nogué va citar la pro­posta de David Kolb d'enten­dre els llocs com a “llocs on fem alguna cosa”, més que com a “llocs on hi ha alguna cosa”. Deia Josep Pla que els pai­sat­ges “els fan els page­sos cada any, llau­rant la terra i plan­tant; els pai­sat­ges, no els fan mai els artis­tes: són els page­sos, que els cons­tru­ei­xen cada any sem­pre dife­rents i admi­ra­bles”. Si els pai­sat­ges són el ros­tre dels llocs, és la gent que fa alguna cosa en els llocs la que con­fi­gura les geo­gra­fies emo­ci­o­nals. Per tant, hi ha llocs ama­bles i llocs amargs. El pai­satge reflec­teix, en defi­ni­tiva, allò que passa en els llocs. Hi ha llocs de benes­tar i llocs de sofrença. Pai­sat­ges que eren plàcids poden con­ver­tir-se en pai­sat­ges ferits. Fa sis anys vaig viat­jar a Síria. El ros­tre de llocs com Damasc, Alep o Pal­mira con­fi­gu­ra­ven pai­sat­ges ben dife­rents dels que ara rebem en imat­ges, o dels que ens des­cri­uen els refu­gi­ats. Eren llocs on dones, infants i homes feien coses ben dife­rents de les que imposa la guerra. També ens col­peix el canvi de pai­satge a les plat­ges de Les­bos o a l'estació de Bel­grad, on els qui hi arri­ben no poden fer gai­res coses, tret de sobre­viure. Són pai­sat­ges escrui­xi­dors, ros­tres de llocs ferits.