Els ambaixadors

La inde­pendència, a banda d'alli­be­rar-nos d'un estat de matriu feu­dal que ha arri­bat a un grau insu­pe­ra­ble de putre­facció per les rela­ci­ons endogàmiques entre el poder polític i l'econòmic, ens haurà dei­xat mol­tes altres coses. És impor­tant arri­bar a l'objec­tiu, però també és fona­men­tal el procés que et porta fins a la fita. Hi ha coses que hem fet com a poble de les quals ara ja som ple­na­ment cons­ci­ents: hem per­dut la por, per exem­ple. Però les que més ens cos­ta­ran de veure a curt ter­mini estan rela­ci­o­na­des amb el fet indi­vi­dual. De fet, la con­versió del ciu­tadà en sub­jecte polític cons­ci­ent i com­promès és l'únic que ens farà lliu­res com a poble i com a indi­vi­dus.

L'Estat espa­nyol s'ha esforçat durant segles a acon­se­guir que els seus ciu­ta­dans no pen­sin. El poder polític cas­tellà ja fa molt que va far­cir un coixí on els seus ciu­ta­dans estan prou còmodes per no rebel·lar-se. Que això pro­voca que una part de la ciu­ta­da­nia quedi exclosa? Cap pro­blema; de fet forma part de la trampa de la falsa esta­bi­li­tat. Si com a ciu­tadà no cor­res ris­cos, no qüesti­o­nes les nor­mes, l'statu quo, no cauràs fora del coixí. Per­dre-ho tot és fàcil, recu­pe­rar-ho és tota una altra cosa. Per aquest motiu no hi va haver grans rebel·lions con­tra el fran­quisme; per això el dic­ta­dor va morir al llit i el seu hereu va ocu­par el tron. Per aquest motiu una part majo­ritària dels espa­nyols voten un par­tit que pateix una cor­rupció sistèmica. Als espa­nyols sem­pre els han fet gràcia els tram­po­sos, sobre­tot si no els aga­fen.

Espa­nya ha vis­cut de les ren­des pro­por­ci­o­na­des per l'única part de l'Estat amb una men­ta­li­tat dinàmica i amb un espe­rit empre­ne­dor: Cata­lu­nya. Els cata­lans hem estat el trac­tor de l'eco­no­mia pro­duc­tiva i els nos­tres rèdits han estat els que s'ha pate­jat l'oli­gar­quia espa­nyola, que ja s'ha pre­o­cu­pat de repar­tir suco­ses sub­ven­ci­ons a ter­ri­to­ris impro­duc­tius per evi­tar mal­de­caps. Això ha estat, per a tots ple­gats –menys per a nosal­tres–, la solució més còmoda. Per aquest motiu a certa gent li tre­mo­len les cames quan els diem que mar­xem, perquè saben que hau­ran de pen­sar solu­ci­ons per pas­sar a ser pro­duc­tius.

Durant unes quan­tes dècades als cata­lans se'ns ha edu­cat en el vas­sa­llatge i el mer­ca­deig. No es pot negar que, col·lec­ti­va­ment, aquesta política ens ha permès pros­pe­rar com a país, però dins d'uns límits molt aco­tats. Durant aquests anys el cata­lit­za­dor del sen­ti­ment naci­o­nal ha estat el fut­bol i la resistència lingüística. La crisi econòmica i l'arri­bada d'una dreta extrema al poder amb majo­ria abso­luta són el que ha posat fi al miratge. No érem lliu­res, érem esclaus. Però fins i tot hauríem tole­rat la des­co­berta de la rea­li­tat si el poder hispànic no ens hagués humi­liat una vegada, i una altra i una altra. Ha estat aquest procés acce­le­rat de vexació el que ha permès que la soci­e­tat civil deixés l'estat catatònic i es mobi­litzés recla­mant els seus drets i, en veure que això no era pos­si­ble dins l'estruc­tura esta­tal, rei­vin­di­cant el dret a deci­dir. Quina para­doxa, els espa­nyols han fet els cata­lans inde­pen­den­tis­tes! I fins i tot han cas­ti­gat tant les per­so­nes que pro­ce­dien d'altres ter­ri­to­ris, que n'han con­ver­tit una bona colla en els més entu­si­as­tes del procés.

Arri­bats aquí ens cal fer la dar­rera passa. Ningú pot deci­dir per nosal­tres. Ara ja no es tracta de posar-se samar­re­tes de colors i cri­dar inde­pendència al minut 17:14. Els nos­tres polítics pot­ser no ens ho diuen prou clar, però xiu­lant i can­tant ens fan saber que el procés d'eman­ci­pació naci­o­nal acaba on va començar: al car­rer, i que els pro­ta­go­nis­tes som nosal­tres: el poble.

El moment de fer-se la pre­gunta és íntim, per­so­nal i intrans­fe­ri­ble. Faré el que cal­gui (sem­pre dins una estratègia d'acció no-vio­lenta) per defen­sar el meu dret a ser lliure? Soc cons­ci­ent que jo soc el sub­jecte polític que pot fer can­viar el pre­sent i el futur, i que els polítics són només una cor­retja de trans­missió de la meva volun­tat? Els defen­saré quan toqui perquè el que fan ho fan per mi? Estic dis­po­sat a fer veure a les per­so­nes que encara dub­ten que Cata­lu­nya només és via­ble econòmica­ment, soci­al­ment, cul­tu­ral­ment si es treu de sobre el jou d'Espa­nya?

Cadascú de nosal­tres és el millor ambai­xa­dor d'aquesta causa: fora del país però sobre­tot, sobre­tot, a dins. Encara hi ha molta feina per fer. Mol­tes consciències per des­per­tar a una rea­li­tat que els inco­moda perquè els obliga a pren­dre deci­si­ons polítiques i a actuar en con­seqüència. Més enllà del màrque­ting dels sen­ti­ments, ens cal faci­li­tar als nos­tres ambai­xa­dors argu­ments que els per­me­tin gua­nyar la bara­lla dialèctica amb els inde­ci­sos i amb els que tenen por. La lli­ber­tat rau en les vísce­res però també en l'intel·lecte. De les dues parts n'hem de fer un tot.