Els desorientats

Durant qua­tre anys he anat una set­mana al mes a París a fer classe. Ara hi soc tot i que només hi vaig un parell de vega­des l'any. Durant tot aquest temps he anat seguint la deso­ri­en­tació de la política fran­cesa i, el que és pit­jor, la con­fusió dels intel·lec­tu­als incapaços de veure que el món can­vi­ava mal­grat que ells pen­ses­sin que no ho havia de fer. He pre­sen­ciat la humi­li­ació dels joves dels bar­ris perifèrics, la majo­ria d'ells immi­grants de segona o ter­cera gene­ració i he vis­cut in situ els atemp­tats més sag­nants, pro­ta­go­nit­zats per aquests matei­xos joves que, per un moment, s'han sen­tit pro­ta­go­nis­tes de la història. He vist el ràpid crei­xe­ment del Front Nati­o­nal de Le Pen i el no tan ràpid crei­xe­ment dels indig­nats. I he vist la impotència de polítics i intel·lec­tu­als per enten­dre res.

Amin MAa­louf, en el lli­bre que m'ha ins­pi­rat el títol d'aquest arti­cle, Els deso­ri­en­tats, diu, refe­rint-se al Líban, el seu país: “Érem camu­si­ans, sar­tri­ans, vol­tai­ri­ans [...] i hem esde­vin­gut cris­ti­ans, musul­mans, jueus...” Sí, ja sé que els pro­ble­mes del Líban no són els nos­tres, o pot­ser sí. En tot cas el que em pre­o­cupa és l'absència de refe­rents intel·lec­tu­als.

A Bar­ce­lona havia lle­git tot tipus de comen­ta­ris sobre la victòria de Macron. Que si Europa estava sal­vada, que si es trac­tava de la victòria d'una marca afa­vo­rida per l'esfon­dra­ment del sis­tema polític tra­di­ci­o­nal. A París, mal­grat la deso­ri­en­tació i els dub­tes dels que l'han votat no a ell, sinó con­tra Le Pen, hi veig un petit bri d'espe­rança. Pot­ser és que ha arri­bat el moment de repen­sar política, ide­o­lo­gia i ter­mi­no­lo­gia. Sovint, l'esforç de dir les coses pel seu nom pro­voca la neces­si­tat de repen­sar-les. Què vull dir? Posem un exem­ple. Saben d'on venen les deno­mi­na­ci­ons dreta i esquerra? Després de la Revo­lució Fran­cesa del 1789, a l'Assem­blea Naci­o­nal, els que defen­sa­ven la revo­lució seien a l'esquerra i els que s'hi opo­sa­ven, ho feien a la dreta. Aquests dies a París hi ha qui es comença a pre­gun­tar, amb un cert retard, penso jo, si dreta i esquerra són encara bons con­cep­tes per des­criure la política del món d'avui. Almenys Macron té la valen­tia de dir que no és ni de dre­tes ni d'esquer­res. Le Pen es pre­senta com la veu del poble i a Macron se'l pre­senta com la veu dels ban­quers i de les elits. L'esquerra ja no és la veu dels tre­ba­lla­dors que voten Le Pen i Trump, i el repre­sen­tant dels ban­quers i les elits rep el suport de Cohn-Ben­dit, líder del Maig del 68. Le Pen parla dels ban­quers sense cor, ene­mics del poble i Macron és vist com la dar­rera espe­rança per a una Europa en plena con­fusió o, com diu Edgar Morin, sim­bo­litza la reno­vació i la revi­ta­lit­zació més enllà d'un sis­tema cor­cat. I la ciu­ta­da­nia? Doncs no és més que un con­cepte legal i una font de finançament de l'estat.

Però atenció, no ens enga­nyem. El fet és que gai­rebé la mei­tat dels fran­ce­sos varen votar con­tra Europa en la pri­mera volta, que és la més impor­tant, no tant per deci­dir el pre­si­dent però sí per obte­nir una foto­gra­fia clara del moment. Les clas­ses mit­ja­nes i els pro­fes­si­o­nals varen votar Europa men­tre que els més des­fa­vo­rits varen votar Fre­xit, tal com va suc­ceir a la Gran Beta­nya o als EUA amb el Bre­xit o la victòria de Trump. I en la segona volta, mal­grat l'esforç de molts per impe­dir el pas a Le Pen, hi va haver qua­tre mili­ons de vots en blanc i dotze mili­ons d'abs­ten­ci­ons. Sem­pre ens que­darà París, on el 90% de ciu­ta­dans va votar Macron, un resul­tat mai vist a França.

Pot­ser ens hauríem de pre­gun­tar per què la gent neces­sita Le Pens, Trumps i Fara­ges, Mélenc­hons o Gri­lli­nis, perquè els vots entre opci­ons tan opo­sa­des cir­cu­len sense pro­ble­mes d'una banda a l'altra, perquè un polític no tra­di­ci­o­nal i no sotmès a cap dis­ci­plina de par­tit aparta fàcil­ment les dues grans maquinàries elec­to­rals fran­ce­ses: Els Repu­bli­cans i el Par­tit Soci­a­lista. La gent neces­sita som­nis i els par­tits no van més enllà de ges­ti­o­nar un curt ter­mini tan insípid com cec. Tenim una gran manca de lide­ratge a tots els nivells, i quan en sor­geix un, no ho vol ser i tal vegada aquesta hau­ria de ser la carac­terística d'un líder del segle XXI. Ésser-ho per a una situ­ació con­creta, no de manera vitalícia.

Diu l'escrip­tor Petros Màrka­ris que en el món d'avui ja no hi ha polítics; només nego­ci­ants. Si és així, la política ja no és el somni i la lluita per un món millor, sinó pur mer­ca­deig. Estem deso­ri­en­tats, molt deso­ri­en­tats. Sort que nosal­tres, els cata­lans, tenim un somni, sabem com hi volem arri­bar i qui ens acom­pa­nyarà en aquest viatge fantàstic. De moment som afor­tu­nats. Espero que quan el somni es faci rea­li­tat també sapi­guem veure que som al segle XXI i que les noves rea­li­tats neces­si­ten noves visi­ons i noves mane­res de fer les coses. Fer les coses d'una altra manera.