Essència Mirabet

Pot­ser perquè el talent no s’aprèn, Ramon Mira­bet és una estre­lla de les que eme­ten llum. Net d’artis­tes de circ i fills de músics, ima­gino la seva vida abans de la vida com un llenç on tot encai­xava sense cli­ve­lles. Una acrobàcia pre­cisa, la poètica musi­cal que té. Una veu –potent, tren­cada, fonda–, unes lle­tres –jovi­als o fres­ques o exis­ten­ci­a­lis­tes– i, sobre­tot, una acti­tud, una manera (la seva) i una ver­sa­ti­li­tat que el dis­pa­ren cap a la no-eti­queta, cap a la polimòrfica sen­sació de ser davant un home orques­tra que tant fa sonar blues, com jazz, com folk anglo­saxó, com soul, gos­pel, country, indie o cançó fran­cesa. Ramon Mira­bet és un artista solar amb una mot­xi­lla colos­sal. Tant el pri­mer disc, Happy days (2013) –finançat tocant la gui­tarra pels car­rers d’Europa durant sis anys–, com el segon, Home is where the heart is (2016), són cants a l’opti­misme, reculls orgànics, d’ins­tru­men­tació natu­ral i assa­o­nats d’experiències que sal­ten del jo al nosal­tres. Aquesta és l’ars poe­tica: Mira­bet musica la con­dició humana des d’un viatge inte­rior nar­rat (i can­tat) a còpia de talent. Més enllà dels covers ultra visi­tats al You­tube, l’home des­calç s’acom­pa­nya de vuit grans músics a cada con­cert, rega­lant un fes­ti­val que par­teix de la humi­li­tat i desem­boca en el pro­digi. Pro­per, natu­ral, encaixa bé amb el públic, és simpàtic de mirar i apas­si­o­nant d’escol­tar. Amant de la vida, de l’amor cap al que es fa, dels amics, la família i la lli­ber­tat, Mira­bet és una bes­ti­ola que mira de ser feliç i té ganes d’apren­dre tant com li sigui pos­si­ble, dins aquesta gran carpa ano­me­nada món.