Ara, independència

Cal­dria que ens pre­guntéssim en quin moment vam per­dre de vista l’objec­tiu que jus­ti­fica cinc anys de mobi­lit­za­ci­ons. Vam sor­tir el 2012 al car­rer més amb la volun­tat d’exi­gir la inde­pendència que no pas de pac­tar-la amb el govern espa­nyol. El període 2010-2013 va ser un moment clau que vam dei­xar per­dre: l’inde­pen­den­tisme estava més mobi­lit­zat que mai; els argu­ments que jus­ti­fi­ca­ven el tren­ca­ment amb Espa­nya eren en la ment d’una majo­ria; el govern del PP estava des­col·locat; l’espai dels comuns, que tant obses­si­ona alguns, no estava con­for­mat; les este­la­des lluïen als bal­cons; les enques­tes garan­tien una majo­ria social a favor de la secessió i la CUP encara no dis­po­sava de poder de coerció (quan hau­ria de ser de coo­pe­ració, per cert). El més impor­tant: el timó el tenia la gent. El poble podria haver por­tat el país on volgués, perquè els par­tits encara no els havien con­di­ci­o­nat.

Si pre­nem la sentència del TC con­tra l’Esta­tut com el “moment zero” del procés, fa set anys que estem embar­cats en aquest lluita, prou temps perquè les este­la­des s’hagin des­co­lo­rit, l’Estat s’hagi reor­ga­nit­zat i de les cla­ve­gue­res en sur­tin brutícia i ani­mals, veri­ta­bles o inven­tats. Prou temps perquè l’eufòria s’hagi rebai­xat, els argu­ments s’hagin dis­solt pel pas del temps i els polítics hagin que­dat, allà i aquí, retra­tats.

Seria tenir una visió molt nega­tiva, d’aque­lles d’opti­mista infor­mat, donar per morta la con­se­cució de l’alli­be­ra­ment naci­o­nal, però ens hem com­pli­cat la vida fins al punt que si ara féssim una enquesta a gent infor­mada pre­gun­tant quin full de ruta estem seguint, les dades ens farien enver­me­llir.

És bo recor­dar que en les brúixo­les ini­ci­als mai hi va haver la con­vo­catòria d’un referèndum, ni acor­dat ni sense acor­dar. Pot­ser perquè el movi­ment cívic donava per des­comp­tat que Espa­nya mai accep­tarà que els cata­lans puguem votar “ale­gre­ment” dei­xar Espa­nya sense un PIB de dos dígits.

Hi va haver un moment, no sabria dir ben bé quan, que el procés es va dei­xar en mans dels “pro­fes­si­o­nals”: els polítics. Es van anar embo­li­cant les coses, perquè aquests actors pen­sen en coses com: esce­na­ris, ren­di­bi­li­tat, guanys i pèrdues... El que era una lluita noble i trans­ver­sal s’embrutà. Les revo­lu­ci­ons no les fan els par­tits, les fa la gent, tot i que ama­gui interes­sos polítics. Les revo­lu­ci­ons no fan càlculs de pro­ba­bi­li­tat, són sob­ta­des i cap­gi­ren l’estatu quo abans que l’adver­sari reac­ci­oni.

Per­duda la fres­cor ini­cial i amb els par­tits al coman­da­ment de la nau tot s’ha eter­nit­zat. Amb bon cri­teri, volem agra­dar la gent pre­cisa: des de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal (mal­grat que sem­pre ens ha fallat) fins als par­tits d’esquer­res espa­nyols, que volen per­dre de vista els cata­lans però no Cata­lu­nya.

I arri­bem al “referèndum o referèndum”. I l’Estat ens can­via l’eslògan per “pre­pa­reu-vos o pre­pa­reu-vos”. El poder espa­nyol no està per collo­na­des com la democràcia. Mai la van haver de defen­sar, perquè va gua­nyar una guerra, es va enri­quir amb la dic­ta­dura i ha con­ti­nuat fent-ho amb una Tran­sició de “bara­ti­llo” aco­llida per la gent d’ordre cata­lana que defensa infan­tes als tri­bu­nals o amaga mili­ons a Andorra.

Els cata­lans som els únics ani­mals que xoquem prou cops amb la mateixa pedra perquè del nos­tre cer­vell en facin menuts. Ens han dit no de totes les mane­res pos­si­bles, però hem anat a Madrid dis­po­sats a pac­tar dia, hora, pre­gunta i gai­rebé resul­tat!! Sabent que no ens pren­drien, per sort, la paraula. Ara bé, l’Estat ens posa un parany amb què no comptàvem: “Veniu al Congrés a expli­car-vos, que a banda de fis­cals que afi­nen, aquí hi guar­dem ribots que alli­sen les millors volun­tats.”

L’única manera de no fer salat és fer oïdes sor­des, per bé que el govern de Rajoy suma un punt, i sem­pre podrà dir que no hem fet tot el que calia per arri­bar a l’entesa. Nosal­tres ens hem aga­fat al man­tra de “volem votar!”, “tenim dret a deci­dir!”, fins al punt que hem confós el dret fona­men­tal amb la inde­pendència. Ens podem posar molt con­tents perquè els comuns volen votar, però què vota­ran? Això és l’impor­tant! Si ara repesquéssim els fulls de ruta abans que la CUP collés el per­so­nal, ens tro­baríem les decla­ra­ci­ons dels que deien que el 27-S eren unes ple­bis­citàries que dona­ven pas, automàtica­ment, a una decla­ració d’inde­pendència.

Al Par­la­ment, avui, una majo­ria pot prémer el botó de la lli­ber­tat, apro­var una Cons­ti­tució (un procés que genera il·lusió) i rati­fi­car-ho tot ple­gat en un referèndum. No seria més fàcil gua­nyar aquest referèndum que no fer-ne un ara que ni es posen els domas­sos als bal­cons...? Fem el que fem l’opo­sició de l’Estat la tenim garan­tida. Hem de pre­gun­tar-nos: quin és el millor moment per asso­lir l’estat propi?