De set en set
Piulaven bé
La piulada (twit) és un missatge anèmic. No pot superar els 140 caràcters. No és pas nova aquesta severa dieta d’aprimament cognitiu. Hi ha antecedents en l’obra d’assagistes i articulistes de segles anteriors. La literatura anèmica dels aforismes ja era conreada per clàssics grecs i llatins. En temps de la Renaixença va fer fortuna una piulada de Pompeu Gener: “Tenen una casa amb un sostre tan baix que només s’hi poden menjar llenguados...” Era una broma fàcil que, a propòsit del mateix peix, el Ramón Gómez de la Serna de les “greguerías gastronómicas” va imitar així: “El lenguado nació para reloj extraplano de los mares.” Eren pinzellades d’enginy més o menys encertat, que també acolorien notes de crítica social o política. Francesc Pujols en el Papitu del 1909 en publicava d’aquest caire ingenu: “Un nen de cinc anys, fill de casa bona. Què vols ser tu, quan seràs gran? –Jo? Senyor.” El mallorquí Llorenç Villalonga en el magazín Brisas va inserir el 1936 aquesta piulada irònica: “En México, los bandidos son particularmente peligrosos, porque se visten de policías. Para capturarlos los verdaderos policías acostumbran a vestirse de bandidos.” Joan Fuster, el 1952, era punyent en les revistes de l’exili. Hi publicava peces aforístiques com aquesta: “Estat totalitari? No és això una tautologia?” Entre els piulaires actuals també trobem mostres de talent incisiu, però poques espurnes d’intel·ligència irònica i d’aquell humor, genuïnament català, que estrafà l’obvietat del seny.
