JoveTrèmol

Després de les últi­mes elec­ci­ons britàniques, en què el vot jove va cap­gi­rar el suport al Bre­xit, els dia­ris de Lon­dres van par­lar de Youth­Quake: JoveTrèmol. Una sac­se­jada pro­vo­cada pels joves, com tan­tes altres vega­des. De fet, el Youth­Quake va ser un movi­ment cul­tu­ral que va començar als sei­xanta als car­rers de Lon­dres, pro­ta­go­nit­zat per una nova gene­ració, la dels mods i els hip­pies, que va abraçar la música, la cul­tura popu­lar i la indústria de la moda, que va des­a­fiar el dis­seny pari­senc.

Començant per la mini­fal­di­lla, impul­sada per la dis­se­nya­dora Mary Quant. El terme Youth­Quake el va inven­tar l’edi­tora de Vogue Diana Vre­e­land el 1965, i va tenir Twiggy com a prin­ci­pal model. La mini­noia de la mini­era. Que no va ser tan mini. Perquè el Maig del 68, que va arri­bar després d’uns anys de crei­xe­ment econòmic sense pre­ce­dents, va fer la resta. I d’aquell Maig del 68 ha begut el pro­gres­sisme de tota una gene­ració. Fins ara.

Perquè amb l’esclat de la crisi, també després d’uns anys de crei­xe­ment sense pre­ce­dents, el nou Youth­Quake ja no cal bus­car-lo a Car­naby Street. Només. Ni sota les llam­bor­des de París. Només. El nou Youth­Quake té pre­ce­dents a Islàndia, Grècia i les pri­ma­ve­res àrabs, però esclata amb el movi­ment dels indig­nats a Espa­nya. A Sol i a Cata­lu­nya. Un altre maig, el del 2011. I és des d’Espa­nya que ha aca­bat tenint rèpli­ques fins a Nova York. Aquest nou maig d’una nova gene­ració pot­ser no ha satis­fet encara cap de les seves deman­des, però ha can­viat la política a Espa­nya, perquè ha situat un nou dis­curs –Irene Mon­tero– que amb el temps ha d’aca­bar cap­gi­rant la truita. El post­fran­quisme que no marxa ha de que­dar esbor­rat per l’exigència democràtica de qui no ha vis­cut una altra cosa. Com pot ser que el reco­nei­xe­ment per part del Banc d’Espa­nya que el res­cat dels bancs ens cos­tarà 60.000 mili­ons, i no zero, com van dir Rajoy, De Guin­dos i Soraya, hagi pas­sat des­a­per­ce­but als dia­ris? Perquè el poder encara no ha can­viat de mans. I és urgent que ho faci.