Jo no soc la Juana

Com la majo­ria de vostès deuen saber, la Juana és una noia anda­lusa que s’ha negat a entre­gar els seus fills a l’exma­rit mal­grat les reso­lu­ci­ons judi­ci­als, con­fir­ma­des rei­te­ra­da­ment pels tri­bu­nals i ava­la­des per la fis­ca­lia, que li ordena fer-ho. El motiu de la seva deso­bediència és que fa uns anys el pare de les cri­a­tu­res va ser con­dem­nat a una pena de presó de tres mesos per un acte de violència domèstica en què la víctima no varen ser els fills sinó la mateixa Juana.

Després d’exe­cu­tar-se la con­demna i, per tant, que el marit pagués el seu deute amb la justícia, el matri­moni es va recon­ci­liar, varen rei­ni­ciar la con­vivència jun­ta­ment amb el seu fill i, si no recordo mala­ment, fins i tot varen tenir (se suposa que lliu­re­ment i feliçment) una altra cri­a­tura.

Temps després hi va haver noves des­a­vi­nen­ces fami­li­ars (no hi ha cap constància d’algun nou epi­sodi de violència per part del marit) i, lògica­ment, va arri­bar la defi­ni­tiva sepa­ració del matri­moni. Com que vivien a Itàlia, un jutge d’aquell país va resol­dre que el pare tin­dria dret a la custòdia dels fills i que la mare podria gau­dir d’un generós règim de visi­tes. Fins aquí, cap pro­blema. La decisió judi­cial va ser accep­tada pacífica­ment pels dos pro­ge­ni­tors.

En exe­cució d’aquesta reso­lució judi­cial, dic­tada per un tri­bu­nal d’un país gens sos­pitós de vul­ne­rar els drets dels seus ciu­ta­dans, l’exma­rit –com no podia ser d’una altra manera– va com­plir escru­po­lo­sa­ment el que li orde­na­ven els jut­ges i va entre­gar els fills a la Juana perquè se’ls endugués de vacan­ces al seu país, a Espa­nya.

El pro­blema ha vin­gut després. Es veu que la Juana, des de fa un any, sal­tant-se fla­grant­ment les ordres judi­ci­als dels tri­bu­nals ita­li­ans i espa­nyols que l’obli­guen a aca­tar les reso­lu­ci­ons de la justícia (com ha de pas­sar sem­pre en un estat democràtic i de dret), s’està negant tos­su­da­ment a entre­gar els nens al pare amb l’excusa que va ser un mal­trac­ta­dor i que això posa en perill la salut física i psíquica dels seus fills.

Amb aquesta decisió uni­la­te­ral (i il·legal), la Juana no només menysté la justícia de dos països democràtics mem­bres de la UE, sinó que a més a més es burla i fa escarni del dret a la reha­bi­li­tació i rein­serció social que tenen totes les per­so­nes que han estat con­dem­na­des i han com­plert la seva pena. I par­ti­cu­lar­ment se salta a la torera (mai millor dit, vist l’ori­gen de la senyora) el dret que té el seu exma­rit que això sigui real­ment així.

Davant aquesta situ­ació, la reacció unànime i cri­da­nera de tot el veïnat de la Juana, de les auto­ri­tats locals i autonòmiques d’Anda­lu­sia i, sor­pre­nent­ment, fins i tot del nor­mal­ment immu­ta­ble pre­si­dent del govern espa­nyol, senyor Mari­ano Rajoy (!!!), ha estat la de soli­da­rit­zar-se públi­ca­ment amb la per­sona que incom­pleix la llei i que es nega a fer el que li orde­nen els tri­bu­nals, exhi­bint una demagògica i genèrica soli­da­ri­tat amb les vícti­mes de la violència de gènere.

Pot­ser m’hau­ran de per­do­nar però, qui sap si per defor­mació pro­fes­si­o­nal o perquè m’agrada dis­cre­par de les adhe­si­ons incon­di­ci­o­nals, no sento cap mena d’empa­tia ni soli­da­ri­tat amb la Juana, ja que penso que en un estat de dret els tri­bu­nals dic­ten reso­lu­ci­ons o sentències que, mal­grat que no ens agra­din, s’han de res­pec­tar i com­plir, i de fet fa més de trenta anys que ho explico així als meus cli­ents.

Per això pre­ci­sa­ment em sap greu i m’enutja pro­fun­da­ment que l’opinió pública, con­ve­ni­ent­ment mani­pu­lada amb eslògans tan eficaços i popu­lis­tes com aquest de “jo també soc...” el que sigui (escri­guin vostès Char­lie Hebdo, Miguel Àngel Blanco o les foques de l’Antàrtida), surti al car­rer amb simpàtiques pan­car­tes que, fent veure que són solidàries amb les llàgri­mes d’una mare des­es­pe­rada, el que fan, para­do­xal­ment, no és res més que defen­sar l’incom­pli­ment de la lega­li­tat.

I a sobre resulta que el qui va al cap­da­vant d’aquesta per­for­mance, curi­o­sa­ment, no és altre que un pre­si­dent del govern espa­nyol que, en un assumpte prou impor­tant que tots tenim al cap, no sap fer res més que repe­tir com un autòmat que la llei i el que orde­nen els tri­bu­nals s’ha de com­plir sense cap dis­cussió pos­si­ble. En què que­dem, doncs?

Tot ple­gat em porta a una altra reflexió. Al cos­tat de la Juana (o pot­ser seria millor dir enfron­tat a ella) hi ha una per­sona a qui estan negant el dret a la reha­bi­li­tació i rein­serció social pel fet d’haver comès un delicte fa uns quants anys i que, a sobre, ha de supor­tar que l’opinió pública l’asse­nyali amb el dit com si fos un mons­tre. I, alhora i al mateix temps, aquest bon senyor ha de tole­rar que tot­hom doni suport, com si fos una heroïna, a qui vul­nera els seus drets reco­ne­guts pels tri­bu­nals, deso­beint rei­te­ra­da­ment la justícia i empor­tant-se il·legal­ment els seus fills pri­vant-lo del dret que té que esti­guin amb ell.

Per­so­nal­ment, si hagués de ser algú dels dos, segu­ra­ment, abans que la Juana, tri­a­ria ser aquest pobre ciu­tadà. El pro­blema és que no puc fer cap pan­carta perquè, ara me n’adono, ni tan sols recordo el seu nom.

Només una dar­rera cosa: si no ens agra­den les lleis que apli­quen els tri­bu­nals, a mi m’han ense­nyat que el que s’ha de fer no és deso­beir-les a l’empara de llu­mi­no­ses pan­car­tes sinó tenir el coratge democràtic de saber-les can­viar.