La ignorància deliberada

Per­so­nal­ment crec que en Messi és inno­cent. Estic con­vençut (i no per ser culer, que ho sóc, ni tam­poc per ser advo­cat defen­sor, que també ho sóc) que el millor fut­bo­lista del món no va come­tre cap delicte con­tra la Hisenda Pública. O, millor dit, no va ser mai cons­ci­ent que podia estar come­tent cap delicte. A la vegada, és just que digui també que estic segur que algú del seu entorn (segu­ra­ment algun pres­tigiós asses­sor finan­cer) sí que pot­ser hau­ria d'haver assu­mit la res­pon­sa­bi­li­tat (penal o civil) de reconèixer que va ser ell qui va orga­nit­zar-li les mar­tin­ga­les necessàries que, amb apa­rença de lega­li­tat, pre­sump­ta­ment varen fer que defraudés els impos­tos que sem­bla que s'hau­rien defrau­dat, i reconèixer, a més a més, que ell en tot moment havia dit al juga­dor que tot es feia dins de la més estricta lega­li­tat.

Sigui com sigui, vull dir que el con­ven­ci­ment d'aquesta innocència que ara pro­clamo neix, sim­ple­ment, de l'anàlisi objec­tiva dels fets des de la lògica i el sen­tit comú, tot i que, no ens enga­nyem, segu­ra­ment aquesta anàlisi també ve ins­pi­rada –ni que sigui una mica– pels molts anys d'experiència com a advo­cat pena­lista que porto a les espat­lles.

Com tot­hom a hores d'ara sap, la base de la sentència de cul­pa­bi­li­tat dic­tada pel tri­bu­nal de l'Audiència de Bar­ce­lona con­tra Lio­nel Messi es fona­menta en la cone­guda com a teo­ria de la “ignorància deli­be­rada”. Aquesta expressió, que per a un profà en ciències jurídiques gai­rebé sem­bla­ria un ple­o­nasme, va ser encu­nyada fa uns quants anys per la juris­prudència per resol­dre casos, per exem­ple, com el de la per­sona que accepta trans­por­tar una maleta en la qual li diuen que hi ha tabac de con­tra­ban i resulta que el que hi ha en rea­li­tat és un quilo de cocaïna. En aquests supòsits, els tri­bu­nals retre­uen a l'ingenu por­ta­dor que si igno­rava el con­tin­gut real de la bossa era, sen­zi­lla­ment, perquè no havia fet una cosa tan fàcil com obrir la maleta i mirar a l'inte­rior. Aquí sí que, sense cap dis­cussió, s'hi pot apli­car amb lògica i sen­tit comú la teo­ria de la ignorància deli­be­rada, perquè l'autor del fet es col·loca, voluntària­ment i temerària, en una situ­ació de vol­gut i accep­tat des­co­nei­xe­ment. I, per tant, en base al que la doc­trina ano­mena “dol even­tual”, ha d' assu­mir-ne les con­seqüències.

Sigui com sigui, l'afir­mació de la “ignorància deli­be­rada” apli­cada al cas Messi ha fet for­tuna mediàtica i ha ser­vit per expli­car, de manera sintètica i sense flo­ri­tu­res argu­men­tals, que, si bé el fut­bo­lista podia no conèixer les enre­ves­sa­des estruc­tu­res con­trac­tu­als, societàries i finan­ce­res que li van per­me­tre pagar menys impos­tos dels que toca­ven, això va pas­sar perquè ell, l'hàbil fut­bo­lista, sen­zi­lla­ment va per­me­tre que passés. És a dir: el crac mun­dial de la pilota, segons el tri­bu­nal, podia i havia d'haver fet l'esforç de dema­nar infor­mació fis­cal, estu­diar el que li expli­ca­ven i enten­dre que tot el com­pli­cat gali­ma­ties de papers i números que uns savis (i pro­ba­ble­ment cars) asses­sors li dema­na­ven que firmés, sim­ple­ment, no l'havia d'haver fir­mat. S'hi havia de negar perquè ell, un cop superada la seva ignorància en temes tri­bu­ta­ris, havia de detec­tar que el que li pro­po­sa­ven els seus bons asses­sors era delicte. Mireu si era fàcil, segons el tri­bu­nal: ell, el genial fut­bo­lista, després d'un acu­rat i seriós estudi tri­bu­tari i finan­cer que el faria sor­tir de la ignorància, rec­ti­fi­cava i cor­re­gia els tècnics con­trac­tats (segur que reco­ma­nats per ser dels millor del mer­cat), els esme­nava la plana i els dei­xava en evidència fent-los veure que –un cop ben infor­mat, insis­teixo– no podia fir­mar la decla­ració de renda que li pro­po­sa­ven perquè era delic­tiva. Així s'hau­ria aca­bat la ignorància deli­be­rada i s'hau­ria aca­bat, per tant, el pro­blema. En Messi hau­ria d'haver obert la maleta i hau­ria vist que, en comp­tes d'una lle­bre, a dins, hi havia un gat.

Fem un esforç i plan­te­gem una hipòtesi en sen­tit con­trari del que pro­posa la sentència con­dem­natòria. L'advo­cat de l'Estat i els il·lus­tres magis­trats del Tri­bu­nal de Bar­ce­lona han de sor­tir la set­mana vinent a jugar un par­tit de fut­bol de pri­mera divisió. Si volen, i per exa­ge­rar, amb el Barça. Lògica­ment, no estan pre­pa­rats i són uns abso­luts igno­rants de les habi­li­tats fut­bolísti­ques. Ells són molt bons amb les lleis (dels millors), però uns autèntics paquets amb la pilota. És igual. Tenen temps per estu­diar tot el que vul­guin i sor­tir de la seva ignorància en la qüestió. Dis­po­sen d'infi­ni­tats de manu­als del bon fut­bo­lista i de milers de vídeos de les millors juga­des del món (per cert, la gran majo­ria pro­ta­go­nit­za­des per en Messi). Apa, ja està. Que estudiïn, que s' infor­min i que sur­tin al camp.

Suposo que ja s'ima­gi­nen el resul­tat, veri­tat? Els pobres magis­trats i el pobre advo­cat de l'Estat no ras­quen bola. No en tenen ni punye­tera idea, de jugar a fut­bol, i fan el ridícul més espantós. Qui sap si inclús no es tren­quen alguna cama. Però resulta que, com que podien haver sor­tir de la seva patent ignorància amb el cor­res­po­nent estudi del tema i no ho han fet –o, si ho han fet, no ha ser­vit per a res–, ales­ho­res seran decla­rats cul­pa­bles de ser unes toies irre­me­ia­bles jugant a fut­bol i, per tant, seran uns deli­be­rats igno­rants que merei­xen anar a la presó, simbòlica­ment par­lant, és clar.

Mirin si és fàcil. Vist per a sentència.