Pobre català!

Com­preu dia­ris en català! Incre­men­teu l’audiència de tele­visió, ràdio, tea­tre, cinema, en llen­gua cata­lana! Feu que hi hagi més publi­ci­tat en aquests vehi­cles poten­ci­a­dors de la cul­tura pròpia! D’uns dies ençà s’ha fet viral aquesta crida ini­ci­ada per un cata­la­nista lúcid, cohe­rent i res­pon­sa­ble. Tem que els ajuts ofi­ci­als al nos­tre afe­blit sec­tor cul­tu­ral que­din estron­cats per la pode­rosa embran­zida inter­ven­tora jaco­bina. Ho argu­menta amb un rao­na­ment que cal­dria que arribés al moll de l’os de la consciència cívica majo­ritària: si només una petita part dels dos mili­ons i mig de votants del sí lle­gis­sin premsa en català que­da­ria asse­gu­rada la super­vivència natu­ral i vigo­rosa d’aquests periòdics. Les xifres actu­als són prou eloqüents: només una quarta part dels lec­tors cata­lans com­pren dia­ris en català. La gent de Cata­lu­nya, inclosa bona part de la que es mani­festa per la inde­pendència, pre­fe­reix con­su­mir premsa i espec­ta­cles en llen­gua i men­ta­li­tat cas­te­lla­nes. No és nova aquesta dece­be­dora incon­gruència: cla­mar a favor de l’eman­ci­pació política i alhora no renun­ciar a la dependència cul­tu­ral i men­tal. Joan Mara­gall ja ho va plànyer en un arti­cle l’any 1895. Afir­mava que “el dia que Cata­lu­nya s’hagi des­lliu­rat del tea­tre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madri­le­nya) la nos­tra inde­pendència intel·lec­tual avançarà cap a la inde­pendència com­pleta”. A cap cata­la­nista no el pot engres­car tenir un país for­mal­ment lliure però esclau d’una cul­tura forana.