Pobra Immaculada

Aragó ha tin­gut històrica­ment un greu pro­blema amb el seu patri­moni artístic, ingent i de gran qua­li­tat, objecte de desig de col·lec­ci­ons públi­ques i pri­va­des de fora del seu ter­ri­tori. Cata­lu­nya inclosa, sí. Només amb les obres que atre­sora el MNAC es podria fer un museu d’art ara­gonès de pri­mera. Aquest lle­gat es va ori­gi­nar en la seva major part durant el període d’esplen­dor d’una corona que avui a molts ara­go­ne­sos, o com a mínim als seus repre­sen­tants polítics, els fa una angúnia tre­menda que tingués Cata­lu­nya d’ali­ada, i cor­ren a cen­su­rar-la dels lli­bres esco­lars. No hi ha res a dir que Aragó se senti còmode dins d’Espa­nya, tot i que faria bé de posar en una balança les con­si­de­ra­ci­ons i els menys­preus que ha rebut dels suc­ces­sius governs cen­trals. Sense anar més lluny, que valori l’ajuda que els ha ofert Madrid per res­ti­tuir una de les seves prin­ci­pals joies: el dema­crat mones­tir de Sixena. Dema­crat segueix. Par­lant de Sixena, l’últim capítol del serial té a veure amb la ja cèlebre Imma­cu­lada que man­cava entre­gar del lot del Museu de Lleida. Una pin­tura medi­o­cre que ha gene­rat nova brega judi­cial com si fos la de Muri­llo. Que Aragó, pene­dit dels errors del pas­sat, lluiti per recu­pe­rar el seu patri­moni emi­grat és un repte enco­mi­a­ble, però hau­ria de ser amb menys agres­si­vi­tat i més bon gust en la tria. Cada set­mana té opor­tu­ni­tats en el mer­cat de les sub­has­tes i estra­nya­ment les des­a­pro­fita.