Estrenada llibertat

Deu ser que fa fred. Molt de fred. Que el fred m'encon­geix. Que estic més sen­si­ble, o que el record de les pri­me­res dis­fres­ses fora de l'aixo­pluc fami­liar es fan pre­sents quan els infants crei­xen i repe­tei­xen llocs, tra­di­ci­ons i acti­tuds ja cone­gu­des. Deu ser per això i per la ferma volun­tat d'inten­tar que el record no ens faci mal i ens apa­re­gui un fals sen­ti­ment de nostàlgia (deseo dolo­roso de regre­sar, que deia Suárez Inclán en aque­lles magnífiques cròniques tau­ri­nes d'El País) que el rol de mare se'm fa fàcil i agra­da­ble.

Aquest dis­sabte a la tarda, quan després de maqui­llar-se exces­si­va­ment, col·locar-se un ves­tit massa esco­tat, unes mit­ges ina­pro­pi­a­des per a l'edat, som­riure's al mirall com una Lolita seduc­tora sense saber-ho i esca­par-se a bus­car un món nou, pre­te­sa­ment adult però encara ple de dependències i neces­si­tats infan­tils, la meva filla em va fer un petó a la porta de casa, vaig reviure els meus pri­mers car­nes­tol­tes d'ado­les­cent, tan iguals als que ella viu­ria i tan dife­rents alhora. I més tard, quan el seu germà, dis­po­sat a men­jar-se el món cre­ient-se «fort i valent amb la barba ser­rada...» com el Gifré el Pilós d'un vinil d'abans, va pujar a l'autobús que l'havia de trans­por­tar a la festa esco­llida, vaig tro­bar-me fent, nova­ment, el paper que em toca. El paper que no puc ni vull evi­tar; que em surt de manera natu­ral i que em fa repe­tir tots aquells ítems que, gene­ració rere gene­ració, ens diem els uns als altres.

Ara que els fills tenen edat de cons­truir els seus pri­mers records de dies fes­tius amb amics, sense vigilància, amb una sen­sació d'estre­nada lli­ber­tat que quan comença sem­bla que no ha de tenir fi, em tor­nen a la memòria tots aquells direc­trius, con­sells i pre­mis­ses que, amb paciència infi­nita i amor incon­di­ci­o­nal, ens repe­tien, una i altra vegada, fent-se pesats de la mateixa manera que ens ho fem nosal­tres, els nos­tres pares, avis, oncles i fami­li­ars. Són aque­lles fra­ses que ens sem­bla­ven avor­ri­des, inne­cessàries, rei­te­ra­ti­ves, exa­ge­ra­des i gratuïtes: Abriga't. Posa't la jaqueta. Amb qui hi vas? Ho saben els seus pares? Quants sou? Dóna'm el seu telèfon. A quina hora tor­na­reu? Vigila. Tin­gues seny. No beguis massa. No fumis. Truca quan arri­bis. Passa-t'ho bé...

I sobre­tot, sobre­tot, la frase que sem­pre pen­sa­ven, que no te la deien mai i tu tam­poc no dius. Les parau­les que no pro­nun­ciem, que ens les guar­dem en el nos­tre més íntim reclam: Torna. Torna sa i estalvi a casa.