Conversar

Les noves tec­no­lo­gies han por­tat l’art de la con­versa a una crisi sense pre­ce­dents. A cops de what­sapp la bona gent s’inter­can­via malen­te­sos i opi­ni­ons no reque­ri­des a una velo­ci­tat side­ral, un fre­nesí que pro­jecta sobre els rit­mes de les con­ver­ses d’abans l’aire dels viat­ges en tar­tana. L’excés de comu­ni­cació ha matat la con­versa asse­gu­rant, això sí, que tot­hom dis­posi de grups d’“amics” amb els quals no aguan­ta­ria par­lar més de dos minuts. No sé si pot ser­vir de con­sol, però el fet d’enra­o­nar entre dos ha pre­sen­tat les seves difi­cul­tats des de temps remots. Per més que hi hagi milers de temes apro­pi­ats per a la con­versa ele­gant, molts no poden con­tro­lar una pulsió irre­fre­na­ble que els porta a par­lar de les vir­tuts de fer llar­gues cami­na­des tan punt els pre­sen­ten un coix. Som així. Al savi Con­fuci ja el pre­o­cu­pava la curi­osa addicció humana a moles­tar el pròxim sense voler. Per això hi posava dra­ma­tisme: “Jo plo­rava perquè no tenia saba­tes, fins que vaig tro­bar-me un home que no tenia peus.” Era la seva manera d’indi­car que féssim el favor d’anar amb compte i evi­tar de no ofen­dre el nos­tre inter­lo­cu­tor mal­grat les seves man­can­ces. De tota manera, el pro­blema més ances­tral en l’art de la con­versa ha estat no poder aga­far torn. Hi ha per­so­nes que expres­sen les seves opi­ni­ons amb tanta gene­ro­si­tat que no donen temps mate­rial a la rèplica. En aquests casos, el menys vehe­ment queda estron­cat en el mateix ins­tant d’aga­far aire per anar a dir alguna cosa. Els més resig­nats es limi­ten a assen­tir (amb el cap) de manera sis­temàtica i a resar perquè la “con­versa” no s’allar­gui. L’autor del dic­ci­o­nari més influ­ent de la llen­gua anglesa, Samuel John­son, pas­sava mol­tes hores enra­o­nant amb el seu fidel amic i biògraf James Boswell. Con­ver­sar sem­pre amb el mateix pot sem­blar una aposta segura, però fins i tot així res no és fàcil. El pobre Boswell va haver-li d’aguan­tar aquest impro­peri: “Vos només teniu dos temes de con­versa: vos i jo. Estic fart de tots dos.” A vega­des, dos són massa gent.