Confluències conflictives a Móra d'Ebre

Aquest diu­menge al mig­dia, a Móra d'Ebre (capi­tal de la Ribera), la Coor­di­na­dora Anti­ce­men­tiri Nuclear de Cata­lu­nya (CANC) con­voca de nou el pai­sa­natge a mani­fes­tar el seu rebuig a la qüestió ofi­ci­al­ment ano­me­nada Magat­zem Tem­po­ral Cen­tra­lit­zat, que l'únic que serà és cen­tra­lit­zat.

Tor­nem a estar, doncs –com fa deu anys, a causa lla­vors del gran trans­va­sa­ment del PP, de la tèrmica d'Enron a Móra la Nova, dels pri­mers pro­jec­tes eòlics al Pri­o­rat i Terra Alta i de l'abo­ca­dor a Tivissa, també a la Ribera–, din­tre un nou ven­da­val popu­lar de con­fluències ter­ri­to­ri­als con­flic­ti­ves sobre aquests parat­ges del sud. De cara a la resta de Cata­lu­nya –on també s'acu­mu­len pro­ble­mes de mag­ni­tud sem­blant (pas de l'AVE i de la MAT per ter­res del Vallès i de Girona, per exem­ple)–, sem­bla que només hi hagi con­flic­tes al sud, però és que, si se'n parla tant i aixe­quen tan­tes pro­tes­tes, és perquè són rein­ci­dents en el temps i en els llocs.

Amb motiu d'aquesta nova onada de mani­fes­ta­ci­ons (que afec­ten ara els resi­dus nucle­ars, el dipòsit sub­marí de gas davant les cos­tes d'Alca­nar, Vinaròs i Ull­de­cona, la inten­si­fi­cació eòlica al Pri­o­rat i la Terra Alta, les difi­cul­tats que posa el govern cen­tral per obte­nir un cabal ambi­en­tal rao­na­ble per a l'Ebre i, en fi, el drama de les peti­tes explo­ta­ci­ons agràries), ja s'han tor­nat a escol­tar les veus polítiques super­fi­ci­als (en actiu i teòrica­ment jubi­la­des) que trac­ten totes aques­tes expres­si­ons popu­lars com la cul­tura del no, com si dar­rere dels qui con­vo­quen, gent de la soci­e­tat civil –entre l'empre­nya­ment, la resistència i la decepció–, no hi hagués cap temp­ta­tiva de pro­po­sar solu­ci­ons rao­na­bles a les solu­ci­ons dràsti­ques que pla­ni­fi­quen (sovint sense dret a rèplica) els esta­ments ofi­ci­als i tot el gran entra­mat empre­sa­rial.

O sigui que tor­nem a estar allà on érem: els esforços més o menys benin­ten­ci­o­nats de geògrafs i pai­sat­gis­tes, eco­no­mis­tes o arqui­tec­tes, que for­men part o col·labo­ren amb l'actual govern tri­par­tit (després d'haver cri­ti­cat dura­ment les ante­ri­ors polítiques con­ver­gents), no han aca­bat de donar el resul­tat espe­rat, i la prova és que els ponts de diàleg somi­ats entre les bases soci­als i científiques i un govern d'esquer­res, que s'auto­a­firma en l'eco­lo­gia de debò, si no s'han tren­cat, sem­bla que s'hagin esquer­dat peri­llo­sa­ment per molt de temps.

Immer­sos en això que hem deno­mi­nat crisi, sem­bla que hi ha qui vol agreu­jar-la plan­te­jant unes solu­ci­ons per sor­tir-ne que són les matei­xes que ens hi han fet entrar. El poble ras veu la mani­o­bra i, a diferència d'altres cri­sis ante­ri­ors, sem­bla que ja no vol jugar aquest joc. Però hi ha el fac­tor d'opor­tu­ni­tat del tre­ball (sem­pre tan pre­cari en el model vigent), que juga com a excusa per endos­sar a comu­ni­tats i ter­ri­to­ris tot allò (infra­es­truc­tu­res de tot tipus) que aca­barà engrei­xant el compte de resul­tats dels matei­xos bene­fi­ci­a­ris de sem­pre: els grans grups oligàrquics que domi­nen com­ple­ta­ment els mer­cats. Ho veiem en l'aigua, l'ener­gia, l'ali­men­tació, les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, l'ús de l'espai, de la terra i dels trans­ports.

La sen­sació de des­em­pa­ra­ment social és total. Això no és alar­misme ni pre­ten­dre mes­si­a­nis­mes per damunt del con­sens democràtic (que tant costa d'aguan­tar). Quan, a sobre, el mons­tre fun­ci­o­na­rial s'ha inflat fins a nivells de mal­ba­ra­ta­ment deli­rant, és molt lògic que aquest poble ras vul­gui fer sen­tir amb con­tundència la seva veu.

És el que tor­na­rem a viure, segu­ra­ment, diu­menge a Móra, com un ape­ri­tiu del que pot ser el des­car­re­ga­ment humà que caurà sobre Bar­ce­lona el 30 de maig, en la nova marxa que pre­para la Pla­ta­forma en Defensa de l'Ebre, deci­dida a no per­me­tre que con­ver­tei­xin el tram final del riu en un cana­let d'aigua estan­cada. Encara que no ho sem­bli (perquè mol­tes acci­ons del sud no arri­ben infor­ma­ti­va­ment al nord), els cap­da­van­ters d'aquesta pla­ta­forma (Tomàs, Curto, Abe­lla, Pani­se­llo, Gamundi, etcètera) s'hi han fet a fons, davant de tots els òrgans de poder, per fer veure que no ha estat sufi­ci­ent atu­rar el trans­va­sa­ment fa sis anys si, tot seguit, amb con­ces­si­ons de tota mena al llarg de la conca, s'està eixu­gant l'Ebre amb unes quan­ti­tats supe­ri­ors a les que es van ini­ci­al­ment supri­mir. Entre les grans deci­si­ons de l'Estat i de les grans empre­ses i aquest poble ras, hi ha l'amplíssim sec­tor polític (quan­ti­fi­cat en el lli­bre La casta en més de 70.000 inte­grants a tot Espa­nya, en totes les seves gra­da­ci­ons). Pot­ser ja és hora que aquests nos­tres repre­sen­tants deci­dei­xin qui repre­sen­ten.