Insomni, mandra, calor

Com mol­tes altres modes o cor­rents, això de donar tanta importància al pro­blema de l’insomni, diuen que també ha vin­gut d’Amèrica. Ara, arreu, cada dia se sent més gent quei­xar-se de no dor­mir bé, cada dia els hotels han de tenir llits més durs (o més fus­tes sota el matalàs), cada dia es pre­nen més potin­gues i cada dia tenim més raons per ficar-nos al llit intran­quils o direc­ta­ment empre­nyats. Ara només es veuen als museus aquells immen­sos, vene­ra­bles llits dels besa­vis, aquells jaços de ploma, de llana o de pellons, aque­lles estruc­tu­res de bal­daquí pon­ti­fi­cal i capçale­res amb ange­lets que ense­nya­ven un pito de con­fi­te­ria. Ara tot­hom vol superfícies dures, mata­las­sos apla­nats, horit­zon­ta­li­tats sense ona­des.

Es veu que els ame­ri­cans són els cam­pi­ons mun­di­als de l’insomni, però a Europa els que dor­men pit­jor i alhora usen mes somnífers i tran­quil·lit­zants, són els fran­ce­sos. Més de la mei­tat dels adults han de pren­dre alguna mena de pas­ti­lla per tenir un bon son i, en canvi, una enquesta de Le Monde (fa pen­sar que deu haver pre­gun­tat els fran­ce­sos que no pre­nen mai res per anar al catre), diu que el qua­ranta-vuit per cent el tenen molt dolent. Sem­bla un con­tra­sen­tit, però ja se sap que això de les enques­tes sol resul­tar una aixe­cada de camisa. Bado­uin de Bori­nat, un mora­lista del nos­tre temps segons Le Nou­vel Obser­va­teur, diu que les enques­tes són com una senyora com­pla­ent: sem­pre diu que sí, si saps pre­gun­tar bé. Si fa no fa com aquell resul­tat d’una que va fer Le Matin ara fa uns anys, on s’asse­gu­rava que el setanta per cent de les dones casa­des fran­ce­ses eren infi­dels al seu marit. El setanta per cent…! Ales­ho­res vaig pen­sar que, en la meva llarga etapa a l’hos­ta­le­ria, vaig trac­tar pre­ci­sa­ment i només el trenta per cent res­tant.

Dor­mir bé és impor­tant, ja se sap, sobre­tot a l’estiu. Per això segueixo de més a prop, en temps de calor, les reco­ma­na­ci­ons i inves­ti­ga­ci­ons del meu admi­rat doc­tor Edu­ard Esti­vill, que, tot can­tant i tocant la gui­tarra, deu ser l’home que més sap sobre insomni, hipersòmnia, ron­ca­ments noc­turns, apnees, síndrome de cames can­sa­des, jet lag i tot això. No sé el per­cen­tatge de gent que dorm mala­ment a casa nos­tra, però m’és igual; crec molt poc (o gens) en les enques­tes i, a més a més, el senyor Pla m’ensenyà a no creure tam­poc gaire en els refranys. “Qui paga mana” hau­ria de ser “qui mana, cobra” i, amb la calor que afa­vo­reix una man­dra quasi còsmica, soc devot prac­ti­cant d’aquest anti­re­frany que diu així: deixa per a demà el que hau­ries de fer avui, pot­ser demà ja no ho hauràs de fer.