‘Sonata em Auschwitz’

“Um bebé nas­cido nas bar­ra­cas de Auschwitz em 1944 e uma sonata com­posta por um jovem ofi­cial alemão dão ori­gem a duas histórias que se cru­zam...” Així comença la sinopsi de Sonata em Auschwitz (Por­tu­gal, Edições Saída de Emergência), un lli­bre preciós, i amarg i trist alhora, escrit magis­tral­ment per Luize Valente.

Va ser bonica la forma en què aquest lli­bre va arri­bar des de la Liv­ra­ria Lello de Porto fins a les meves mans, embol­ca­llat curo­sa­ment dins la mot­xi­lla d’una ado­les­cent. Per des­comp­tat que no es tracta d’una ado­les­cent qual­se­vol, sinó d’una ado­les­cent a qui adoro i que, sor­pre­nent­ment al llarg dels anys, ha arri­bat a apro­fun­dir tant en mi, que crec que no hi ha ningú que pogués des­vet­llar millor al món els meus secrets més recòndits, fent només una petita immersió dins els meus ulls d’un vul­gar marró fosc que, per a ella, són del color de l’aigua. Trans­pa­rents. Translúcids. Diàfans... Però aquests –la meva trans­parència vers la meva filla o el meu infi­nit amor per ella–, no són els temes que ocu­pen aquest arti­cle.

Tor­nant al lli­bre, el que més em va emo­ci­o­nar, a part de la temàtica del tot del meu gust i el fet que ella pensés en la seva mare a tants quilòmetres de distància, és aquest desig exprés de por­tar-me un exem­plar en por­tuguès. Un regal per a mi, escrit en la llen­gua pròpia del país que havia anat a visi­tar. Tota una decla­ració d’inten­ci­ons per part d’un turista, d’una turista i jove, en aquest cas. I aquí, senyo­res i senyors, vaig pen­sar que ho havia fet bé. Ho he fet bé, molt bé. I vaig sen­tir un immens res­pecte per la meva tasca com a mare, per la seva capa­ci­tat d’absorció com a filla i per la per­sona que, de mica en mica, de plor en plor, de con­sell en con­sell, de cor­recció en cor­recció, hem dibui­xat a casa, sucant el pin­zell en una àmplia paleta de colors, per fer d’ella la dona que és avui.

I així, aquest exem­plar que sim­bo­litza tant per a mi, des­cansa a la meva tau­leta, encapçalant una bona pila de lli­bres i, cada nit, molt len­ta­ment, des­vet­llo en l’idi­oma matern del seu escrip­tor tota la deli­ca­desa que ell vol trans­me­tre’m, aspi­rant cada seva paraula, incor­po­rant-la al meu voca­bu­lari uni­ver­sal com­post per infi­ni­tat de peti­tes expres­si­ons de mol­tes llengües desit­ja­des; per dues llengües que reco­nec ínti­ma­ment com a meves i per un parell més orgu­llo­sa­ment adop­ta­des.

I em resulta sen­zill seguir el fil d’aquesta novel·la que “con­se­gue uma mila­grosa alqui­mia: trans­forma o pas­sado em pre­sente, dá-nos a opor­tu­ni­da­des de vivê-lo”, com diu encer­ta­da­ment José Luis Pei­xoto a la por­tada, i el segueixo d’una forma sor­pre­nent... I, per a més sor­presa encara, ho faig de forma natu­ral, afe­gint o escapçant síl·labes i, en aquest fer, recordo amb emoció el tio Hila­rino, de Coge­ces del Monte, un petit poble de Valla­do­lid, que, amb gai­rebé vui­tanta anys, quan venia de visita els estius a casa dels meus sogres, pre­nia sense cap vacil·lació el diari, El Punt per ser més exac­tes, i s’ama­rava de totes i cadas­cuna de les notícies amb l’orgull d’enten­dre el seu con­tin­gut, davant la sor­presa de tots els nebots. I si mai li pre­gun­ta­ves d’on treia la savi­esa sob­tada per enten­dre aquesta llen­gua, a la qual ell no estava habi­tuat, et res­po­nia amb una ria­lla, de les mol­tes a les quals ens tenia acos­tu­mats, i amb un: ¡¡¡sólo le añado o le quito letras!!!

Jo crec ínti­ma­ment que, en aquest cas, a més d’“añadirle o qui­tarle letras”, aquest mera­vellós home, sens dubte savi, hi afe­gia a més, a la fórmula màgica, un pol­sim de volun­tat, algun retall d’interès, un pèl d’atenció i alguns grams, o molts, de res­pecte.

I a totes aques­tes, no puc evi­tar la reflexió i em pre­gunto què deu tenir, avui i pels segles, aquest català nos­tre que costa tant d’enten­dre? De quina font beu aquesta nos­tra llen­gua que no només no vol ser entesa, sinó que sovint és emmu­dida i sot­mesa? Com pot hom no esti­mar una llen­gua? Com pot no pre­ten­dre absor­bir-la, lle­gir-la, esti­mar-la i com­pren­dre-la? Amb quina paleta defec­tu­osa de colors dibui­xa­ren la seva infan­tesa, senyors, que encara avui els queda aquesta assig­na­tura sus­pesa?

Gràcies, Irina. Infi­ni­tes gràcies. Amb tu, nosal­tres hem tret matrícula d’honor. Obri­gado pelo seu pre­sente e pela lição apren­dida, meu amor. Pes­soas como você vão mudar o mundo