El nom fa la cosa

“Estic asfi­xi­ada de plàstic groc. Quim Torra no és humà.” Isa­bel Coi­xet, direc­tora de cinema sub­ven­ci­o­nada fins a les celles per parir uns pro­jec­tes que a mi, per­so­nal­ment, em fan el mateix efecte que un Dia­ze­pam, va esco­pir per­les enca­de­na­des com qui fa bom­bo­lles de sabó. A banda de ser opi­ni­ons que, més enllà de l’ofensa gene­ra­lit­zada, fre­guen la inver­sem­blança i la ciència-ficció de sèrie B (els llaços, obvi, no l’han asfi­xi­ada perquè la senyora encara garla, i Quim Torra és humà, el meu edi­tor, i ara el nos­tre pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i no un alien de Plutó), l’esti­ra­bot ha de venir d’alguna banda. Arran de la notícia, a les xar­xes soci­als tre­ien el nas mots i sin­tag­mes tan trem­pats com ara “meno­pausa”, “histèria”, “afany de pro­ta­go­nisme” i “pudor boti­flera”. El que esclafa i asfi­xia, senyora, és el fei­xisme, la injustícia, la men­tida i la impo­sició de la post­ve­ri­tat amb embut. La cor­re­lació de les dues fra­ses és absurda: el pre­si­dent Torra no penja llaços grocs, ho fa la gent, que denun­ciem la situ­ació gene­ral de manca de lli­ber­tat. Sor­tida d’una mala pel·lícula, Isa­bel Coi­xet diu que troba els llaços grocs “infan­tils”. El seu rebec no ho deu ser, és clar. La suma explo­siva de manca de recur­sos intel·lec­tu­als i de pobresa argu­men­tal és de ver­go­nya ali­ena no només per als qui ens dedi­quem a la cul­tura, sinó per a la huma­ni­tat no fatxa en gene­ral. L’“ambi­ente catalán irres­pi­ra­ble” de què parla la direc­tora de La vida secreta de las pala­bras és com “un super­mer­cado donde fuera hay mucha nie­bla y muc­hos zom­bies”. Senyora, prou, deixi de deli­rar i com­pri’s una bossa de Sugus blaus.