El capità

L’altre dia vaig tenir l’honor de ser dis­tin­git amb l’Anxova d’Or, un reco­nei­xe­ment que l’Ajun­ta­ment de l’Escala i la unió de sala­dors i d’anxo­vers del muni­cipi ator­guen des de fa vint-i-vuit anys. És un acte sen­zill, distès i popu­lar en el marc de la festa més espe­cial i dis­tin­tiva de la vila mari­nera, la de l’anxova. I entre par­la­ments, agraïments i tast d’anxova, no hi podien fal­tar les hava­ne­res. El grup Oreig de Mar en va inter­pre­tar vuit, d’hava­ne­res, i un ser­vi­dor es va que­dar pen­sant en la lle­tra d’una d’aquell reper­tori mari­ner: El capità. “Que sen­zill ser capità / Sota estre­lles i a coberta / Tots en glan per mar oberta / I amb la lluna de cos­tat. Quan el far no et sigui guia / Per què no ho volen els Déus. / Quan l’onada et tren­qui a sobre / Quan et costi estar dem­peus / Quan la mar bravi gelosa / I tre­moli tot el casc / Quan la força et sigui escassa / Lla­vors sabràs quina traça / Li cal a un bon capità.” Ja sé que el símil mari­ner s’ha fet ser­vir tan­tes vega­des pel tema del procés de la inde­pendència i que al final no és que maregi, ja cansa. Però en aquest marc on em tro­bava diu­menge, a l’Escala, a un pam del mar i amb aquesta tonada, ja em per­do­na­ran però les referències eren tan clares i evi­dents que no me’n vaig poder estar. El vai­xell ha rebut tants embats, hi ha tan­tes vies d’aigua ober­tes que n’hi hau­ria hagut prou per fer nau­fra­gar tota la tri­pu­lació. L’embar­cació, però, es manté a flot, sura i no és poc. Alguns han sal­tat per la borda, d’altres, arran de l’abor­datge que va rebre la nau, són ostat­ges de qui els vol­dria veure ofe­gats. Mal­grat les adver­si­tats –pròpies i ali­e­nes– i dels amo­ti­na­ments en la tri­pu­lació, les veles, esquinçades, però gràcies a l’aire que bufa des dels pobles es manté el rumb cap enda­vant, sí però cap on i fins quan? No hi ha ningú al timó. Aquesta és la sen­sació que tinc i no crec que ens merei­xem enfon­sar-nos quan tot el poble com un sol home s’ha arre­man­gat i ha remat en la direcció pro­mesa i desit­jada. Ara bé, si les ordres són con­fu­ses i con­tra­dictòries, on hem d’anar? Si no hi ha un far que ens guiï, si no hi ha un capità...