Involució cultural

Fa deu anys el Par­la­ment va apro­var la llei per a la cre­ació del Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i de les Arts (Conca). Si tot hagués anat com havia d’anar, és a dir, si aquest orga­nisme hagués seguit el model dels con­sells d’experts que tute­len amb una auto­no­mia total el sec­tor cul­tu­ral en els països més democràtics del món, enguany estaríem de cele­bració. Però no hi estem perquè el Conca ha sigut un (altre) fracàs dels nos­tres gover­nants. Els que el van fer pos­si­ble fa una dècada es van ben pre­o­cu­par que naixés coix per tal que, tot d’una, s’entre­banqués per no arri­bar als seus objec­tius. Qui diu coix diu man­cat de pres­su­post. Després, amb l’excusa de la crisi, excusa que es va fer ser­vir per ofe­gar tan­tes i tan­tes par­cel·les de la cul­tura, uns altres il·lumi­nats van poti­ne­jar la llei ori­ginària i van man­lle­var al Conca les com­petències que se li havien con­ce­dit per admi­nis­trar les aju­des a la cre­ació. I així és com ens va que­dar després d’aquest procés de depu­ració: sense cap poder real. La classe política que ho va per­me­tre, i la que ho con­ti­nua per­me­tent, és en gran part la res­pon­sa­ble de la invo­lució cul­tu­ral del nos­tre país. El Conca avui només ser­veix per fer infor­mes que ser­vi­rien de molt si algú dels que podrien can­viar l’ordre de les coses se’ls llegís amb atenció. En el dar­rer, d’informe, hi ha una dada alar­mant: la mei­tat de la soci­e­tat cata­lana ignora per com­plet l’oferta cul­tu­ral. Informe que, com tots, acu­mu­larà pols.