Grans esperances

Hi ha gent que té les idees tan clares sobre el seu futur que sem­bla que ja l’hagi vis­cut. Són els qui quan arri­ben a un càrrec con­fes­sen que allò és la con­seqüència natu­ral d’un desig ben arre­lat. I mai no s’hi posen per poc: “De ben petit ja sabia que jo seria pri­mer minis­tre.” La seva vocació és genètica. No s’hi pot fer res. El que va ser pre­si­dent de Xile, Sal­va­dor Allende, ho va acon­se­guir al ter­cer intent. Com que tenia tanta vocació pre­si­den­cial com sen­tit de l’humor, de jove, ja s’havia escrit el seu propi epi­tafi: “Aquí yace Sal­va­dor Allende, futuro pre­si­dente de Chile.” Genial. Vist ara, la cosa desprèn una ine­fa­ble tris­tesa perquè el lec­tor sap prou bé que, al soci­a­lista Allende, la pre­sidència li va cos­tar la vida per l’infame cop d’estat d’un mili­tar cruel de nom ridícul: Pinoc­het. Aquell mili­ta­rot va ser l’únic cap d’estat que va assis­tir al fune­ral del que ens va tocar a nosal­tres, el gene­ral Franco. Tots dos van impo­sar-se per les armes i la repressió a governs ele­gits pels seus pro­pis con­ciu­ta­dans. Van ofe­gar aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves. La història és plena de grans il·lusi­ons i de grans decep­ci­ons. Jus­ta­ment l’escrip­tor xilè Jorge Edwards explica una història dels anys de la dic­ta­dura de Pinoc­het que no em sé estar de repro­duir en aquest con­text. Pablo Neruda, el poeta que es va man­te­nir fidel (amb mati­sos) al par­tit comu­nista fins al final, va morir només dotze dies després del suïcidi –o l’assas­si­nat– del pre­si­dent Allende durant l’assalt al Palau de la Moneda l’11 de setem­bre de 1973. Temps després, Matilde, la vídua de Neruda, va fer un viatge a Mos­cou per retro­bar-se amb la seva amiga Lily Brick –mític per­so­natge del món comu­nista, amant del poeta Maiakovski i cunyada de Louis Ara­gon. Matilde bus­cava con­sol i es lamen­tava del Xile de Pinoc­het: “Dete­nen la gent i la fan des­a­parèixer, els tor­tu­ren cru­el­ment, hi ha cen­sura, la poli­cia espia tot­hom, tenen poder abso­lut sobre les per­so­nes.” “Matilde –li va dir Lily Brick–, aquí és exac­ta­ment igual.” Segle XX.