Bon planià

El lli­bre més novell d’Àlex Figue­ras, Davant dels camps i de la nit, pre­sen­tat fa vuit dies a Bar­ce­lona, tras­pua, amb natu­ra­li­tat genuïna, la vena pla­ni­ana de l’autor. La recepció de l’obra de Josep Pla ha estat fecunda en la lite­ra­tura i el peri­o­disme de suc­ces­si­ves gene­ra­ci­ons cata­la­nes. Influïa en coe­ta­nis seus (Josep Maria Mas­sip, Josep Maria Pla­nes, Sem­pro­nio), però sobre­tot en for­na­des poste­ri­ors, vin­cu­la­des cer­ta­ment a la revista Des­tino (Luján, Espinàs, Fus­ter, Ibáñez Esco­fet, Por­cel, Jorge Marin). De Cas­te­lla estant, Miguel Deli­bes fei­ne­java en camps aus­ters com els que aquí apa­mava Pla. Per­se­ve­ra­ven en el con­reu d’una prosa sòbria, i espi­go­la­ven en l’ànima dels pai­sat­ges. Hi ha pet­ja­des d’aquest ves­sant franc i espon­tani de Pla en el diari-die­tari que Àlex Figue­ras acaba de publi­car. Ens diu que mirant el mar des de les alçades de Cap Roig el fill li pre­gunta: –“Papa, algú ha arri­bat mai a l’horitzó?” Viure el món així, amb tots els sen­tits, a la manera pla­ni­ana, és el que sug­ge­reix també la Fun­dació Josep Pla amb ini­ci­a­ti­ves com el ver­mut lite­rari a Tama­riu, diu­menge vinent; o les rutes a aquest Cap Roig que ens apropa a l’horitzó. Figue­ras és un planià de la nova gene­ració. Fins i tot en detalls com esmen­tar per­so­nes amb la ini­cial del nom. Amb aquest recurs, Pla i Figue­ras ser­ven, fins als límits intel·ligi­bles de la inti­mi­tat, el com­promís amb la sin­ce­ri­tat ser­vida a dojo. La sin­ce­ri­tat de mos­trar-se atret pel geni dels llocs, la gent i els fets sen­zills de cada dia.