Mans poderoses

El dia que t’escric, entu­si­asta, que les teves mans tenen poder encara no sé que és la mateixa frase que et va dedi­car la teva besàvia quan vas néixer. Les he vist feri­des i ple­nes d’esgar­rin­xa­des de bosc; for­tes men­tre tra­gi­nen cai­xes de vi de l’Empordà; dol­ces quan tallen el pastís de for­matge amb cor de sucre que aca­bes de treure del forn; nerviüdes si dei­xes des­can­sar el cigar­ret perquè no em vagi el fum als ulls en aquell pedrís per a dos; deli­ca­des quan aga­fes el mòbil d’una revo­lada i escrius poe­mes que empa­quen metàfores i pas­si­ons massa huma­nes com per fer-hi els ulls gros­sos, uns tex­tos que em tras­bal­sen perquè des­pu­llen el jove poeta Halley que estàs a punt de ser; deci­di­des quan t’ima­gino amb un amant a casa seva; inse­gu­res quan treus un mos­quit de la galta d’un petit indi; pre­ci­ses en dis­pa­rar amb la càmera i segu­res quan has de dir que no; tan­ca­des si dorms i si t’empre­nyes, i ober­tes quan acam­pes sota la pluja i en arri­bar a casa, men­tre els teus amors et reben ballant sobre dues potes en un idi­oma ani­mal que tot­hom hau­ria d’apren­dre. Les teves mans tenen poder quan les ves­tei­xes amb el cuir negre que els hi fa de marc. Unes mans com les teves no es dei­xen gua­nyar mai per la incer­tesa. Només tre­mo­len davant la bellesa d’una iden­ti­tat a capes, d’una dona difícil, d’una lluna mes­tra en l’art de l’espera. Les teves mans pode­ro­ses nei­xen d’un paradís cre­mat on han flo­rit noves maries. De la tris­tesa sense edat n’has fet fum de color blau. Ara mateix unes mans, al cos­tat d’uns ulls en fla­mes i d’un som­riure que fa girar les agu­lles del rellotge a una velo­ci­tat de ver­ti­gen (et prenc la frase i la trans­formo), es mouen al ritme de l’uni­vers. Pura màgia, futur mag.