Opinió

Tribuna

La simulació no és teatre

“El «Que es foti» de Rafa Hernando des de la mesa del Senat il·lustra la deriva endimoniada d’una manera de fer política si l’elector no la castiga

Aquest mes de maig s’ha reno­vat el con­veni entre el Par­la­ment de Cata­lu­nya i les uni­ver­si­tats cata­la­nes. La cam­bra autonòmica, des de fa anys, porta a terme una agenda d’acti­vi­tats sig­ni­fi­ca­tiva per poder acos­tar l’acti­vi­tat par­la­mentària a diver­sos col·lec­tius del sis­tema edu­ca­tiu, entre ells el de les uni­ver­si­tats. En el calen­dari uni­ver­si­tari, la simu­lació de la Set­mana del Par­la­ment Uni­ver­si­tari de l’estiu és un dels moments estel·lars de l’any. D’una banda, la con­vivència entre joves que, durant set dies, simu­len els diver­sos rols pro­fes­si­o­nals que es desen­vo­lu­pen dins del Par­la­ment quan aquest està en plena acti­vi­tat (dipu­tats, lle­trats, peri­o­dis­tes, lingüistes...) té un valor for­ma­tiu inne­ga­ble per enfor­tir la nos­tra democràcia; d’altra banda, a l’equip de pro­fes­so­rat que coor­dina l’acti­vi­tat ens per­met tas­tar, gràcies al seu com­por­ta­ment, el pols del país.

Els joves uni­ver­si­ta­ris, encara que no ho sem­bli, són un col·lec­tiu prou interes­sant per enten­dre deter­mi­na­des dinàmiques soci­als, per rela­ti­vit­zar maxi­ma­lis­mes assu­mits acrítica­ment a través de la premsa o esbri­nar tendències de futur. Són un bon termòmetre de l’estat de salut de la nos­tra soci­e­tat. Que la política viu hores bai­xes no és una nove­tat, però quan vaig veure l’acti­tud de les ban­ca­des con­ser­va­do­res i libe­ral durant la sessió cons­ti­tu­tiva de les Corts, nova­ment em venien al cap actu­a­ci­ons i expres­si­ons que els nos­tres estu­di­ants també tenien dar­rere dels faris­tols durant la simu­lació. Per osmosi, els joves repro­du­ei­xen els com­por­ta­ments dels més vete­rans (per bé i per mal), i més tenint en compte que a qui li agrada la política i comença la militància dins d’una for­mació es veu obli­gat a ple­gar-se davant dels argu­men­ta­ris, els spin doc­tors i hiper­li­de­rat­ges de torn.

Malau­ra­da­ment, el nos­tre sis­tema polític no és gaire amic de la dis­sidència interna, ni dels lide­rat­ges trans­for­ma­dors que fan pre­val­dre el grup per sobre de les indi­vi­du­a­li­tats. Ans al con­trari, les orga­nit­za­ci­ons juve­nils han aga­fat, en deter­mi­nats casos, els vells i mals cos­tums de les seves for­ma­ci­ons de referència i això, a vega­des, s’acaba evi­den­ci­ant quan hi ha qui no entén cor­rec­ta­ment la meto­do­lo­gia de la simu­lació. Una simu­lació no és un tea­tre, ni un espai on algú hagi d’imi­tar com­por­ta­ments. Ans al con­trari, la simu­lació per­met a l’estu­di­ant qüesti­o­nar-se els seus prin­ci­pis ideològics refle­xi­o­nant crítica­ment sobre allò que veu i fa. La simu­lació és una meto­do­lo­gia docent que per­met a l’estu­di­ant cons­truir conei­xe­ment a par­tir de la par­ti­ci­pació activa, coo­pe­rant i com­pe­tint (coo­pe­tició), acom­pa­nyat per uns docents que, en un segon pla, guien l’acti­vi­tat.

Amb l’ober­tura d’aquesta legis­la­tura al Congrés i al Senat, no només s’han per­dut les for­mes, sinó que els nos­tres elec­tes s’han obli­dat d’una altra de les seves res­pon­sa­bi­li­tats: ser exem­plars davant dels elec­tors. Si durant molt temps el Par­la­ment havia estat un espai noble, embe­llit per les for­mes –fins i tot massa enco­ti­lla­des–, cada dia hi ha més assem­blees par­la­mentàries que s’han trans­for­mat en un circ mediàtic. La cam­pa­nya per­ma­nent fa molt mal, la fut­bo­lit­zació de la política, les gra­des de la Maes­tranza trans­po­sa­des als cer­cles de poder de Madrid. Els matei­xos que es quei­xen que la soci­e­tat occi­den­tal torna a estar presa pels popu­lis­mes són els pri­mers que l’abra­cen amb acti­tuds des­cor­te­ses i ofen­si­ves. Els matei­xos que s’alcen com a pala­dins de la nos­tra democràcia, la des­di­bui­xen volent silen­ciar les veus que no s’expres­sen com ells, canònica­ment, cre­uen que ho hau­rien de fer.

La pre­si­denta del Congrés, Merit­xell Batet, va ser molt hàbil en asse­nya­lar que a la cam­bra no hi ha cap grup que pugui eri­gir-se com el repre­sen­tant exclu­siu “del poble”. Tant a Batet com al pre­si­dent del Senat, el catedràtic de la UB Manuel Cruz, se’ls pot cri­ti­car per les seves idees polítiques, però no per la seva manca de for­mació. I, cer­ta­ment, mal­grat acti­tuds poste­ri­ors deri­va­des de la lluita par­ti­dista, la pròpia com­ple­xi­tat del con­cepte de poble –“Tots som del poble, però cap som el poble”, va dir Batet– ens fa pen­sar que els elec­tes sem­pre s’hau­rien d’eri­gir en coo­pe­ra­dors neces­sa­ris d’un debat pro­fund per con­ci­liar sen­si­bi­li­tats, bus­car con­sen­sos i lli­mar les dis­sen­si­ons. El “Que es foti” de Rafa Her­nando, des de la mesa del Senat i men­tre Raül Romeva pro­me­tia la Cons­ti­tució, il·lus­tra a la per­fecció la deriva endi­mo­ni­ada d’una manera de fer política que, malau­ra­da­ment, també calarà entre els joves si l’elec­tor no pren consciència, s’apo­dera i comença a cas­ti­gar els mals estu­di­ants a les urnes. Quina llàstima que aquests dipu­tats no hagues­sin pas­sat per la simu­lació, on con­duc­tes com aquesta mai hau­rien estat per­me­ses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia