La simulació no és teatre

Aquest mes de maig s’ha reno­vat el con­veni entre el Par­la­ment de Cata­lu­nya i les uni­ver­si­tats cata­la­nes. La cam­bra autonòmica, des de fa anys, porta a terme una agenda d’acti­vi­tats sig­ni­fi­ca­tiva per poder acos­tar l’acti­vi­tat par­la­mentària a diver­sos col·lec­tius del sis­tema edu­ca­tiu, entre ells el de les uni­ver­si­tats. En el calen­dari uni­ver­si­tari, la simu­lació de la Set­mana del Par­la­ment Uni­ver­si­tari de l’estiu és un dels moments estel·lars de l’any. D’una banda, la con­vivència entre joves que, durant set dies, simu­len els diver­sos rols pro­fes­si­o­nals que es desen­vo­lu­pen dins del Par­la­ment quan aquest està en plena acti­vi­tat (dipu­tats, lle­trats, peri­o­dis­tes, lingüistes...) té un valor for­ma­tiu inne­ga­ble per enfor­tir la nos­tra democràcia; d’altra banda, a l’equip de pro­fes­so­rat que coor­dina l’acti­vi­tat ens per­met tas­tar, gràcies al seu com­por­ta­ment, el pols del país.

Els joves uni­ver­si­ta­ris, encara que no ho sem­bli, són un col·lec­tiu prou interes­sant per enten­dre deter­mi­na­des dinàmiques soci­als, per rela­ti­vit­zar maxi­ma­lis­mes assu­mits acrítica­ment a través de la premsa o esbri­nar tendències de futur. Són un bon termòmetre de l’estat de salut de la nos­tra soci­e­tat. Que la política viu hores bai­xes no és una nove­tat, però quan vaig veure l’acti­tud de les ban­ca­des con­ser­va­do­res i libe­ral durant la sessió cons­ti­tu­tiva de les Corts, nova­ment em venien al cap actu­a­ci­ons i expres­si­ons que els nos­tres estu­di­ants també tenien dar­rere dels faris­tols durant la simu­lació. Per osmosi, els joves repro­du­ei­xen els com­por­ta­ments dels més vete­rans (per bé i per mal), i més tenint en compte que a qui li agrada la política i comença la militància dins d’una for­mació es veu obli­gat a ple­gar-se davant dels argu­men­ta­ris, els spin doc­tors i hiper­li­de­rat­ges de torn.

Malau­ra­da­ment, el nos­tre sis­tema polític no és gaire amic de la dis­sidència interna, ni dels lide­rat­ges trans­for­ma­dors que fan pre­val­dre el grup per sobre de les indi­vi­du­a­li­tats. Ans al con­trari, les orga­nit­za­ci­ons juve­nils han aga­fat, en deter­mi­nats casos, els vells i mals cos­tums de les seves for­ma­ci­ons de referència i això, a vega­des, s’acaba evi­den­ci­ant quan hi ha qui no entén cor­rec­ta­ment la meto­do­lo­gia de la simu­lació. Una simu­lació no és un tea­tre, ni un espai on algú hagi d’imi­tar com­por­ta­ments. Ans al con­trari, la simu­lació per­met a l’estu­di­ant qüesti­o­nar-se els seus prin­ci­pis ideològics refle­xi­o­nant crítica­ment sobre allò que veu i fa. La simu­lació és una meto­do­lo­gia docent que per­met a l’estu­di­ant cons­truir conei­xe­ment a par­tir de la par­ti­ci­pació activa, coo­pe­rant i com­pe­tint (coo­pe­tició), acom­pa­nyat per uns docents que, en un segon pla, guien l’acti­vi­tat.

Amb l’ober­tura d’aquesta legis­la­tura al Congrés i al Senat, no només s’han per­dut les for­mes, sinó que els nos­tres elec­tes s’han obli­dat d’una altra de les seves res­pon­sa­bi­li­tats: ser exem­plars davant dels elec­tors. Si durant molt temps el Par­la­ment havia estat un espai noble, embe­llit per les for­mes –fins i tot massa enco­ti­lla­des–, cada dia hi ha més assem­blees par­la­mentàries que s’han trans­for­mat en un circ mediàtic. La cam­pa­nya per­ma­nent fa molt mal, la fut­bo­lit­zació de la política, les gra­des de la Maes­tranza trans­po­sa­des als cer­cles de poder de Madrid. Els matei­xos que es quei­xen que la soci­e­tat occi­den­tal torna a estar presa pels popu­lis­mes són els pri­mers que l’abra­cen amb acti­tuds des­cor­te­ses i ofen­si­ves. Els matei­xos que s’alcen com a pala­dins de la nos­tra democràcia, la des­di­bui­xen volent silen­ciar les veus que no s’expres­sen com ells, canònica­ment, cre­uen que ho hau­rien de fer.

La pre­si­denta del Congrés, Merit­xell Batet, va ser molt hàbil en asse­nya­lar que a la cam­bra no hi ha cap grup que pugui eri­gir-se com el repre­sen­tant exclu­siu “del poble”. Tant a Batet com al pre­si­dent del Senat, el catedràtic de la UB Manuel Cruz, se’ls pot cri­ti­car per les seves idees polítiques, però no per la seva manca de for­mació. I, cer­ta­ment, mal­grat acti­tuds poste­ri­ors deri­va­des de la lluita par­ti­dista, la pròpia com­ple­xi­tat del con­cepte de poble –“Tots som del poble, però cap som el poble”, va dir Batet– ens fa pen­sar que els elec­tes sem­pre s’hau­rien d’eri­gir en coo­pe­ra­dors neces­sa­ris d’un debat pro­fund per con­ci­liar sen­si­bi­li­tats, bus­car con­sen­sos i lli­mar les dis­sen­si­ons. El “Que es foti” de Rafa Her­nando, des de la mesa del Senat i men­tre Raül Romeva pro­me­tia la Cons­ti­tució, il·lus­tra a la per­fecció la deriva endi­mo­ni­ada d’una manera de fer política que, malau­ra­da­ment, també calarà entre els joves si l’elec­tor no pren consciència, s’apo­dera i comença a cas­ti­gar els mals estu­di­ants a les urnes. Quina llàstima que aquests dipu­tats no hagues­sin pas­sat per la simu­lació, on con­duc­tes com aquesta mai hau­rien estat per­me­ses.