Extremismes cerebrals

D’uns anys ençà, el suport als par­tits d’extrema dreta s’ha anat incre­men­tant. Dir això no és cap nove­tat, i tam­poc ho és espe­cu­lar sobre les pos­si­bles cau­ses: la crisi econòmica, els movi­ments migra­to­ris, les estratègies neo­li­be­rals, etcètera. L’afecció pels extre­mis­mes interessa des dels ves­sants social, econòmic i polític, i també des de la neu­rociència. Què tenen en comú les per­so­nes que s’hi decan­ten? Com­pren­dre els meca­nis­mes cere­brals que hi menen pot con­tri­buir a for­jar una soci­e­tat més dia­lo­gant. Això és el que ha fet un grup de recerca del Uni­ver­sity College de Lon­dres en un tre­ball que han publi­cat a la revista Cur­rent Bio­logy. Els resul­tats són molt acla­ri­dors.

L’objec­tiu era iden­ti­fi­car qui­nes carac­terísti­ques cog­ni­ti­ves com­par­tei­xen les per­so­nes extre­mis­tes a través d’una situ­ació que no tingués res a veure amb la política, per evi­tar biai­xos ideològics. Pri­mer van dema­nar a 400 volun­ta­ris que con­tes­tes­sin un qüesti­o­nari estan­dar­dit­zat que per­met valo­rar el grau d’auto­ri­ta­risme i into­lerància, i els van clas­si­fi­car en mode­rats o extre­mis­tes. Lla­vors els van ense­nyar una imatge perquè digues­sin amb rapi­desa quants punts hi havia dibui­xats. La imatge era con­fusa, per induir a errors. A con­ti­nu­ació els van mos­trar una altra imatge que ofe­ria una pista perquè s’ado­nes­sin de la mag­ni­tud de l’error que havien comès. Sim­ple­ment això. Doncs bé, les per­so­nes mode­ra­des van accep­tar la poca fia­bi­li­tat del pri­mer comp­tatge. En canvi, les extre­mis­tes es van man­te­nir fer­mes i no van accep­tar l’error, mal­grat les evidències, una mos­tra clara de manca de fle­xi­bi­li­tat cog­ni­tiva.

A nivell cere­bral aquest enroc es cor­re­la­ci­ona amb la fallada d’una funció cog­ni­tiva ano­me­nada meta­cog­nició, que sor­geix de l’acti­vi­tat de l’escorça pre­fron­tal. Es defi­neix com la capa­ci­tat de ser cons­ci­ent dels pro­ces­sos cog­ni­tius pro­pis i per­met detec­tar els errors que es come­ten per esme­nar-los o evi­tar-los. Dit d’una altra manera, a les per­so­nes extre­mis­tes els costa més refle­xi­o­nar de manera rao­nada sobre les seves pròpies acci­ons, la qual cosa, al seu torn, difi­culta un altre procés men­tal clau: la presa de deci­si­ons autònomes, atès que també implica reflexió sobre un mateix (sobre les neces­si­tats, desit­jos i objec­tius vitals cons­ci­ents, tant indi­vi­du­als com soci­als). Pos­si­ble­ment per això tenen tendència a ads­criure’s a opci­ons tota­litàries que, davant les ine­vi­ta­bles incer­te­ses de la vida, els donin una res­posta única a seguir, sense haver-hi de refle­xi­o­nar. Soci­al­ment, per tant, la manera d’evi­tar la radi­ca­lit­zació extre­mista és afa­vo­rir la capa­ci­tat refle­xiva i l’auto­re­flexió per poten­ciar la meta­cog­nició, ja des de la infan­tesa, a través de l’edu­cació. I també per això els ideòlegs de l’extre­misme advo­quen per solu­ci­ons úniques impo­sa­des.