Això és art

De l’“això ho podria pin­tar el meu fill” a l’“això no és art”. De l’“això no ser­veix per a res” a l’“això és indig­nant que rebi sub­ven­ci­ons”. De l’“això és per estar en un museu i no al car­rer” (traduït: que s’ho con­fi­tin els qua­tre esnobs de la cul­tura) a l’“això la gent nor­mal i cor­rent no ho entén”. De l’“això no m’agrada” (lícit, només fal­ta­ria) a l’“això no ho vull, ni per a mi ni per a ningú”. A l’escola ens ense­nyen a dibui­xar arbres, sols i cases, però no que l’art no és només estètica (“l’art no és un con­curs de bellesa”, diu Geor­ges Didi-Huber­man) sinó que també es pot eri­gir en un arte­facte per rep­tar les tares del nos­tre món. L’art no pot ser ama­ble si el nos­tre món no n’és. L’art, si més no el que és veri­ta­ble­ment trans­for­ma­dor, molesta perquè no es resigna i, a con­ti­nu­ació, des­perta consciències indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves. I això és el que el fa perillós: no la forma en què es mani­festa sinó el pen­sa­ment que conté. A l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, vuit artis­tes han rein­ven­tat la plaça de Can Colom amb obres que sug­ge­rei­xen mane­res de rela­ci­o­nar-nos millor amb els espais urbans i amb la gent que en fa ús. Amb ima­gi­nació, iro­nia i pro­vo­cació. Amb la com­pli­ci­tat dels veïns. Uns brètols en van des­tros­sar tres i en van dei­xar mal­mesa una quarta el cap de set­mana pas­sat. El que no saben és que l’art sem­pre torna. En altres llocs i en altres temps. Amb altres pre­sen­ta­ci­ons igual­ment incòmodes. Però torna. Sem­pre. Doncs això.