Mercadeig insuportable

S’ha aca­bat tem­po­ral­ment el mer­ca­deig insu­por­ta­ble d’alcal­dies i de pac­tes ocults con­tra­ris al que s’havia defen­sat durant la cam­pa­nya elec­to­ral. Amb això no es fa res més que con­so­li­dar un frau als elec­tors del dar­rer 26 de maig. Mer­ca­deig insu­por­ta­ble, sí, amb totes les lle­tres i en majúscula. Ja són molts dies de pac­tes que con­tra­ve­nen la decència i el saber fer cap al gua­nya­dor. En aquest fan­gueig polític, que fa caure la cara de ver­go­nya, vull fer dues obser­va­ci­ons. La pri­mera té a veure amb els mis­sat­ges expres­sats al llarg de la cam­pa­nya elec­to­ral. Són els mis­sat­ges ideològics, de prin­ci­pis irre­nun­ci­a­bles, que donen un signe d’iden­ti­tat propi de l’opció política repre­sen­tada. És la cap­tació de vot i la fide­lit­zació del votant. Els cor­dons ideològics, mal ano­me­nats sani­ta­ris, ha estat l’expressió de moda. Tots han fet tea­tre i del bo. Recor­deu qui són els de la dreta covarda i els del penell taronja? Sí, aquests. I un cop s’acaba la funció, obser­vem que tot és ficció. La segona obser­vació és que els grans par­tits han fet tot el con­trari del que han promès al llarg de la cam­pa­nya. El “mai” no farem pac­tes es con­ver­teix en un “veu­rem”, fent de la neces­si­tat vir­tut. Queda molt lluny l’exer­cici de la coherència política i el res­pecte als votants. Els pac­tes o governs Frankens­tein i els par­tits okupa s’han natu­ra­lit­zat entre els usu­a­ris d’aques­tes expres­si­ons. És un frau que et fide­lit­zin per un pro­jecte a la pesca d’uns vots i després obli­dar-se dels com­pro­mi­sos. És un frau mar­car línies ver­me­lles i després tras­pas­sar-les. És un frau dema­nar el vot con­di­ci­o­nat a l’ús que se’n farà i després fer tot el con­trari. D’una manera dife­rent però les polítiques de blocs, dels grans blocs, encara són una rea­li­tat.

A Cata­lu­nya, els efec­tes d’aquest estil de fer política han estat d’un altre estil. No s’han obser­vat rèpli­ques del patró per part dels par­tits. Acords de sobi­ra­nis­tes amb sig­nants del 155, uni­o­nis­tes que voten o pac­ten amb sobi­ra­nis­tes, sobi­ra­nis­tes que no s’ente­nen, uni­o­nis­tes que es bara­llen, governs de llis­tes menys vota­des i llis­tes més vota­des que no gover­nen. És una situ­ació que torna a obrir el debat de la modi­fi­cació de la llei elec­to­ral, modi­fi­cació poc via­ble perquè en política de blocs n’hi ha de bene­fi­ci­ats, o uns o els altres. Per fer més clars aquests punts de vista podem com­pa­rar el que havien dit i el que han fet sobre pac­tes par­tits d’àmbit esta­tal com Ciu­ta­dans, Vox o el Par­tit Popu­lar a Cas­tellà i Lleó, Múrcia, Gra­nada, Alme­ria, a Cas­te­lla-la Manxa, Canàries o Bar­ce­lona per posar uns exem­ples . Obser­vem atònits com s’apro­ven pres­su­pos­tos a canvi de modi­fi­ca­ci­ons retrògra­des i mas­clis­tes de deter­mi­na­des lleis. I ens pre­gun­tem per què les esquer­res tenen pro­ble­mes d’entesa als ajun­ta­ments de Bar­ce­lona o a Girona, si el que es tracta és d’impul­sar, segons ells, uns can­vis en les polítiques soci­als o els drets dels ciu­ta­dans? La dis­creció a Girona és digna d’admi­rar. I des d’aquí els feli­cito. Els pac­tes polítics que s’han sig­nat són sem­pre la con­seqüència dels desit­jos cons­ci­ents dels par­tits sig­nants i que no són altres que els desit­jos de poder, desit­jos ances­trals de l’espècie humana vin­cu­lats a la super­vivència, en aquest cas super­vivència política. Uns desit­jos que actuen de motor de moti­vació per obte­nir els objec­tius i unes acti­tuds que en forma de con­ducta con­du­ei­xen a l’objec­tiu, el poder. Quan la tos­suda rea­li­tat ens con­firma que els desit­jos cons­ci­ents es ves­tei­xen de fal­ses pro­me­ses, no només són un frau sinó també el furt dels nos­tres anhels polítics. El frau com a engany, forma part dels ins­tints més pri­ma­ris de l’ésser humà: el poder. I si això no té con­seqüències, perquè la memòria és molt feble, la des­a­fecció és el següent pas.