Mentides

La men­tida sem­pre ha tin­gut molts adep­tes. Hi ha men­ti­ders con­vul­sius que les dei­xen anar tal com raja. I n’hi ha que ho fan de manera indi­recta a còpia de bus­car mane­res sub­tils de no dir la veri­tat. Pot­ser la política és la millor escola per apren­dre a prac­ti­car la men­tida –directa o sub­til–. Ara, la gent retreu als polítics el domini del noble art de la men­tida tot i que el prac­ti­quen amb rei­te­rada devoció i dedi­cació. En recordo un exem­ple, el que vaig veure en un d’aquells gra­fits que solien aparèixer als vàters públics a l’època que la gent no es des­fo­gava, com ara, a còpia de tuits o de what­sapps. Feia referència al dues vega­des pri­mer minis­tre anglès Harold Wil­son, aquell polític labo­rista que sem­pre anava amb la pipa a la boca. Eren els anys setanta i la cre­a­ti­vi­tat a les parets dels vàters de Lon­dres estava al pic. La pin­tada deia: “Com es pot saber si Harold Wil­son men­teix? Res­posta: Si veus que mou els lla­vis”. Pobre Wil­son. Quina exa­ge­ració. La gent no sap com­pren­dre que sense men­ti­des no hi ha manera de fer una car­rera política que duri un mínim de temps. Per posar les coses al lloc just no hi ha com anar a Mark Twain i al seu clàssic Sobre el declivi de l’art de la men­tida. Twain ens fa enten­dre que donat que la men­tida és un cos­tum uni­ver­sal prac­ti­cat, d’una manera o una altra, per tota per­sona humana, cal almenys prac­ti­car-la amb rigor i cul­ti­var-la amb sana dedi­cació. No es pot dei­xar pros­ti­tuir un art tan essen­ci­al­ment humà. Fixeu-vos, deia Twain, en la dita: “Només els nens i els bojos diuen la veri­tat.” La deducció lògica és que els adults i els asse­nyats diuen men­ti­des. Davant d’aquests fets inne­ga­bles, penso que si es vol retor­nar el bon nom a la men­tida cal seguir el savi con­sell del nos­tre amic Oscar Wilde: “L’única forma de la men­tida a la qual no es pot fer cap retret és a la que es prac­tica per amor a l’art.” Sí, senyor. Si hem de dir men­ti­des, que no siguin ni bones ni dolen­tes, ni benin­ten­ci­o­na­des ni malin­ten­ci­o­na­des. El mínim que li hem d’exi­gir a una men­tida és que sigui ben sin­cera. Bones vacan­ces.