Una perla que rodola

Set­ma­nes enrere van eme­tre per tele­visió una pel·lícula sobre la relació de com­pli­ci­tat, aban­do­na­ment i, al final, de recon­ci­li­ació entre l’escrip­tor Tho­mas Wolfe i el seu edi­tor, Maxwell Perkins, a l’Amèrica dels no tan feliços anys vint i trenta. No em va pas agra­dar gaire. Pre­te­nia repre­sen­tar la diferència de tem­pe­ra­ment entre els dos amics amb una actu­ació des­bo­cada i pedant per part per Jude Law, fent el paper de l’escrip­tor, i una altra de plúmbia i lacònica que assu­mia, posant-se a la pell de l’edi­tor, el ja prou gris Colin Firth. Em sem­blava impro­ba­ble que hagués pogut sor­tir cap pàgina d’interès d’una relació tan poc esti­mu­lant, si a penes havia ins­pi­rat un guió pri­met. Però l’emissió de L’edi­tor de lli­bres –titu­lada Genius en la versió ori­gi­nal, que encaixa millor amb el retrat ampul·lós que ofe­ria– em va fer recor­dar que tenia a casa El nen per­dut, l’únic dels lli­bres de Tho­mas Wolfe que ha estat traduït al català (per Mar­cel Riera, a Viena), i aque­lla mateixa nit el vaig començar i aca­bar amb llàgri­mes als ulls. No passa gaire que la nar­ració de la pèrdua trobi en el llen­guatge cap forma de con­sol, fins al punt que la sim­ple referència al crui­xit d’una porta posi la pell de gallina, o que la invo­cació de l’olor de tau­lell de fusta i cafè tor­rat, i de cogom­brets i for­matge d’una modesta botiga de que­viu­res del Sud faci volar la ima­gi­nació fins a tra­ves­sar el país sen­cer, com una d’aque­lles cara­va­nes noc­tur­nes de la Gran Depressió, per dipo­si­tar-te al rebost de la casa d’hos­tes que la mare regen­tava a Saint Louis, l’abril de 1904, on el fill gran emma­lal­tirà tor­nant de la fira. Amb el cor encon­git, el lec­tor acom­pa­nya, recorda i enyora aquest germà de Tho­mas Wolfe que va morir de tifus als dotze anys i que l’escrip­tor, lla­vors amb qua­tre, evoca com un heroi bon­dadós i fràgil.

En l’epíleg de l’edició cata­lana, Mar­cel Riera afirma que l’epi­sodi d’infància que Wolfe va recon­cen­trar en aquesta nar­ració mera­ve­llosa és de fet el pinyol sobre el qual gira tota la seva obra, com “la perla d’una ostra exqui­sida, cir­cu­lar i bri­llant”. És d’una exac­ti­tud com­mo­ve­dora: una pedreta que fem gira­vol­tar als dits, com un con­fit que deixa al pal­mell, a còpia de fre­gar-s’hi, un ras­tre engan­xifós i dol­cenc, de record que es resis­teix peno­sa­ment a mar­xar, que es retorça sobre si mateix com un ani­mal ferit, i que al mateix temps no és res, sinó un buit, un greu error, perquè tot en certa manera con­ti­nua al seu lloc, lle­vat d’ell –els seus ulls fos­cos, la seva piga de nai­xe­ment al coll–, tra­ves­sant la plaça aque­lla tarda, men­tre “alguna cosa s’esva­nia com un somni, alguna cosa que arri­bava com una llum, alguna cosa que se n’anava, que pas­sava, que s’esva­nia, com les ombres d’un bosc”. Ben­vin­gu­des les males pel·lícules, si et por­ten cap a lli­bres com aquest.