La delicadesa

Obnu­bi­lats pels reclams de la nove­tat, sovint ens tor­nem insen­si­bles a tot allò que la seva vin­guda engo­leix. Àlex Susanna relle­varà Glòria Bosch en la direcció artística de la Fun­dació Vila Casas, i cap mitjà ni la mateixa enti­tat no con­si­de­ren per­ti­nent afe­gir ni qua­tre rat­lles de la per­sona que se’n va després de prop de vint anys de ser­vei. És nor­mal, això? Més encara: no només s’omet qual­se­vol balanç dels mèrits pro­fes­si­o­nals de la direc­tora sor­tint, sinó que, com a mer apunt labo­ral, s’al·ludeix vaga­ment a un procés de jubi­lació, com si s’estigués reti­rant de la cir­cu­lació una senyora que repa­pi­eja. Que mala­ment que estem fent les coses, que des­a­graïts ens hem tor­nat. Glòria Bosch no ha estat pas una peça cir­cums­tan­cial dels espais pri­vats d’art con­tem­po­rani més impor­tants del país, sinó el pun­tal que els ha sos­tin­gut des de la seva cre­ació, quan l’any 2001 Antoni Vila Casas va con­fiar-n’hi la gestió. És la per­sona que va posar dreta aquesta col·lecció, la que l’ha expan­dida i l’ha posada a par­lar amb l’entorn, com havia fet abans al Museu d’Art de Girona par­tint de la seva experiència a Espais, La Caixa i la gale­ria de Sal­va­dor Riera. La per­so­na­li­tat del col·lec­ci­o­nista i les seves pre­ferències con­di­ci­o­nen òbvi­a­ment la pro­gra­mació d’un fons com el de Vila Casas, però en cap expo­sició d’aquests divuit anys no hau­reu dei­xat de notar-hi la mà incon­fu­si­ble d’aquesta dona que entén la cura­do­ria d’art com una forma d’apro­xi­mació a l’altre.

En un temps en què l’art con­tem­po­rani ha estat colo­nit­zat per un llen­guatge a base de con­sig­nes guer­ri­lle­res com ara radi­ca­li­tat, dis­sidència o sub­versió –encara que res en els mun­tat­ges que els esgri­mei­xen inviti sovint ni a una cosa ni a l’altra–, Glòria Bosch, amb el seu tacte mera­vellós, ha aixe­cat bar­ri­ca­des, ha trans­for­mat consciències, ha ender­ro­cat murs, ha capi­ta­ne­jat revo­lu­ci­ons. El nos­tre sis­tema cul­tu­ral, cada vegada més ins­tal·lat en una moder­ni­tat de pura ges­ti­cu­lació, no sap pas el bé que perd amb la reti­rada d’una per­sona d’una tal sen­si­bi­li­tat, empa­tia i dol­cesa. No hi ha res més insur­gent, avui, que la deli­ca­desa de Glòria Bosch, la mateixa amb què ha anat res­ca­tant una gene­ració sen­cera de l’art català de post­guerra i que ja l’havia empès a evo­car la silu­eta de l’escul­tor Paco Tor­res Monsó rere la fines­tra de casa seva, aixe­cant la mà per salu­dar els amics que s’acos­ta­ven, encara allà lluny, i amb aquesta sola escena, escrita des de l’amor més pro­fund, acu­sava amb dents ser­ra­des l’enorme sole­dat en què les ins­ti­tu­ci­ons havien aban­do­nat un artista gegantí. Sí, hi ha altres mane­res de ser radi­cal, per­tor­ba­dor i neces­sari, i les millors que conec me les ha ense­nya­des Glòria Bosch. Ara arre­gleu-ho, si en sabeu, i cor­reu a expe­dir-li un bon currículum.