Fer pròleg

El febrer de 2008, apa­rei­xia el grup Pròleg, impul­sat per Josep Maria Vallès i for­mat per divuit noms sig­ni­fi­ca­tius de l’espec­tre pro­gres­sista de la soci­e­tat cata­lana. Volien “fer pròleg”, és a dir, con­tri­buir a crear les con­di­ci­ons prèvies que per­me­tes­sin des­ar­mar trin­xe­res, rever­tir encap­su­la­ments i tro­bar ple­gats alguna sor­tida a l’enquis­ta­ment que viu Cata­lu­nya. Dic una sor­tida i no una solució, perquè de solu­ci­ons no n’hi ha: la relació Cata­lu­nya/Espa­nya, com tants altres bino­mis, sem­pre gene­rarà una dialèctica sense solu­ci­ons defi­ni­ti­ves, només par­ci­als per a una nova etapa més o menys dura­dora. És una idea que no agrada als qui, espa­nyols o cata­lans, sen­ten la nostàlgia dels objec­tius rodons i defi­ni­tius.

Cada cop som més els qui com­par­tim aquesta sin­to­nia “pro­lo­guista”, per bé que sem­blin des­cor­da­des, a banda i banda, les emo­ti­vi­tats més primàries. Sovint, tot sem­bla reduir-se al blanc i al negre, amb bons i dolents, lle­ials i traïdors (ara ja amb Rufián entre aquests dar­rers), sepa­rats per una divisòria rec­tilínia, sagrada, flamígera. Les greus penes dic­ta­des pel Suprem han cai­gut com un bidó de ben­zina damunt d’una espessa capa de matèria infla­ma­ble, feta de frus­tració i d’exas­pe­ració llar­ga­ment acu­mu­la­des. És el resul­tat de tretze anys (des del recurs del PP con­tra l’Esta­tut) de cata­la­nofòbia, silenci des­pec­tiu i escarni per tota res­posta; i també de nou anys (des de la sentència de l’Esta­tut) de relat maxi­ma­lista i fic­tici per compte de l’inde­pen­den­tisme.

Què es pot fer?, pre­gun­ten els que no s’hi con­for­men. “Fer pròleg” és la res­posta, a tot arreu, amb tot­hom, sense treva. Trac­tar de com­pren­dre les raons de cadascú, trac­tar d’enra­o­nar-hi –magnífica paraula–, aju­dar a dis­sol­dre els res­pec­tius mites, a gene­rar empa­ties mútues, a cop­sar totes les cares de la veri­tat, tan com­plexa. Cal un cert acti­visme ciu­tadà alhora audaç i ama­ble, medi­a­dor, des­ti­nat a collir punts escor­re­guts, a sar­gir estrips, a posar pedaços, a tro­bar gust en el patchwork… Com diu Rai­mon Obi­ols, ens calen més “millo­ra­dors” i menys “empit­jo­ra­dors”.

I cal espe­rar sobre­tot que sor­gei­xin, on ara hi man­quen, lide­rat­ges veri­ta­bles, corat­jo­sos, que posin els llums llargs i gosin asse­nya­lar un camí que porti a metes pre­ci­ses i via­bles. I que sàpiguen adreçar-se als més irats, als que estan dis­po­sats a cre­mar-ho tot per una idea rodona, i dir-los prou, assu­mint-ne els cos­tos. El veri­ta­ble lide­ratge és això i no donar pei­xet a la cli­en­tela, que és feina del molt digne boti­guer. Però encara no gosen. La com­pe­tició endèmica dins de l’inde­pen­den­tisme ho enve­rina tot i ho fa espe­ci­al­ment difícil. I la dila­tació elec­to­ral espa­nyola, amb l’espi­ral de con­fron­tació que com­porta, ha vin­gut a com­pli­car-ho encara més. Però no hi ha dre­ce­res que val­guin. Cal espe­rar que el 10 de novem­bre no com­porti una invo­lució, sinó que con­firmi el relleu d’esquer­res al govern de l’Estat. I, l’endemà mateix, cal bai­xar del cavall i tro­bar-se a peu pla. I rever­tir, pel mètode que sigui, els efec­tes nefas­tos de la via penal. Cal donar, de nou, ocasió al diàleg. I això demana anar al fons de la qüestió, sense suc­ce­da­nis ni cor­ti­nes de fum des­ti­na­des a esqui­var els rep­tes veri­ta­bles. És a dir, demana dues coses:

1. Que l’inde­pen­den­tisme superi la via uni­la­te­ral, amb el cor­res­po­nent conte de la lle­tera, tan estèril, i que es dis­posi, sense renúncies estratègiques, a retor­nar a la taula de la política refor­ma­dora, de la nego­ci­ació seri­osa i del pacte. Cata­lu­nya endins, cal retro­bar l’ample con­sens que fa la nació i en garan­teix el futur. I, Cata­lu­nya enfora, cal nego­ciar amb l’Estat, des de la força de la màxima uni­tat pos­si­ble, sense per­dre de vista la cor­re­lació de for­ces real i sabent que no es pot sacri­fi­car el progrés d’avui a cap futur exul­tant, divi­sat entre les boi­res febro­ses de cap abso­lut.

2. I que la política espa­nyola es dis­posi a abor­dar el veri­ta­ble pro­blema, sense més sub­ter­fu­gis, obrint-se al degut reco­nei­xe­ment de les “naci­o­na­li­tats” cons­ti­tu­ci­o­nals que inte­gren Espa­nya i que no han meres­cut, en qua­ranta anys, el més mínim desen­vo­lu­pa­ment específic. Que es dis­posi, d’una vegada, a rec­ti­fi­car les deri­ves polítiques, logísti­ques i finan­ce­res acu­mu­la­des, sobre­tot des de la invo­lució azna­ri­ana; les deri­ves que l’Esta­tut del 2006 trac­tava de com­pen­sar i dar­rere de les quals s’hi per­cep, endèmic, l’abso­lut impe­rial i assi­mi­la­dor. No dema­nem gaire: el reco­nei­xe­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya no és més que l’auto­re­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat espa­nyola tal com és, sense cançons de gesta que la des­fi­gu­rin i la facin invi­a­ble.