Una Catalunya líder

Cata­lu­nya la ver­te­bren, política­ment par­lant, dos eixos (ideològic i iden­ti­tari-ter­ri­to­rial) que, almenys fins ara, no havien estat pre­sents a la vegada en la major part de la resta d’Espa­nya, tot i que “Teruel Existe” o les rei­vin­di­ca­ci­ons lle­o­ne­ses són espur­nes de la repli­cació del feno­men en altres indrets. El nos­tre és un pano­rama frac­tal, cada cop més divi­dit i plu­ral, on mal­grat una llei elec­to­ral que pre­mia els par­tits majo­ri­ta­ris, aquesta prima sols arriba a par­tits d’un cert nivell, men­tre que d’allà en avall esdevé camp ado­bat per a una sim­fo­nia ideològica un xic per­tor­ba­dora i, ben segur, de com­pli­cada gover­na­bi­li­tat.

Mal­grat els pre­ju­di­cis que solen mani­fes­tar els opi­na­dors amb poc fona­ment en la història política recent i pas­sada, no està dit que sigui la dreta la més refractària a la rei­vin­di­cació ter­ri­to­rial, ja sigui auto­no­mista o inde­pen­den­tista. No s’ha d’obli­dar que el jaco­bi­nisme campa entre les baro­nies del PSOE i fins i tot ha fet difícil l’arti­cu­lació d’un dis­curs uni­tari en Pode­mos, que per això defi­neix com Con­fluències bona part dels seus com­panys de viatge. En l’altra banda, en canvi, el car­lisme és un bon exem­ple d’apro­xi­mació con­ser­va­dora a “les Espa­nyes” ante­ri­ors als decrets de Nova Planta, que jus­ta­ment per la seva incar­di­nació històrica no pot iden­ti­fi­car-se de ple amb les posi­ci­ons actu­als però sens dubte no es pot ali­near amb el cen­tra­lisme. A més, es pot dir que si el libe­ra­lisme s’arren­glera majo­ritària­ment a la dreta (així és contínua­ment tit­llat per l’esquerra), és més fàcil per a una visió libe­ral del món accep­tar l’existència de fórmu­les d’arti­cu­lació de l’estat que facin pre­val­dre el prin­cipi sub­si­di­a­ri­e­tat (i per tant nivell ter­ri­to­ri­als d’auto­go­vern) sem­pre que no esti­guin renyi­des amb l’eficiència.

A aquesta com­ple­xi­tat endèmica se n’hi ha afe­git una de sobre­vin­guda, deter­mi­nada per les diver­ses posi­ci­ons polítiques enfront a l’uni­la­te­ra­lisme inde­pen­den­tista. No podem saber del cert si els que s’han arren­gle­rat amb la pos­si­bi­li­tat de vio­len­tar les cos­tu­res de la lega­li­tat per acon­se­guir els seus objec­tius són els inde­pen­den­tis­tes iden­ti­ta­ris (els també dits “de pri­mera hora”), aquells que van entre­veure la pos­si­bi­li­tat que un estat propi fos la fórmula per rege­ne­rar el sis­tema, o aquells altres, més con­jun­tu­rals, indig­nats amb la dinàmica de l’apa­rell cen­tral de l’Estat quan es van veure fue­te­jats per la crisi econòmica. Però pot­ser el que importa no és tant la causa de la volun­tat de sepa­rar-se com el fet que hi ha gent que veu legítima la violència, si creu que la causa ho és. Si han exis­tit la Guerra Santa o la Santa indig­nació, per què no, es pre­gun­ta­ran alguns, una justa revo­lució (amb sang o sense, amb violència física o psíquica) per a la con­se­cució de la lli­ber­tat? Des d’aquesta última pers­pec­tiva, queda clar que qual­se­vol rei­vin­di­cació que s’aixe­qui con­tra l’statu quo pot arri­bar a esde­ve­nir legi­ti­mada (pot­ser no sem­pre legítima), si tri­omfa. Així va pas­sar amb el fran­quisme. Així podria haver estat amb el procés, si hagués reei­xit. Però no ho ha fet.

La reacció con­tra aquesta errada de càlcul és dife­rent en cada inde­pen­den­tisme: les CUP han deci­dit anar a Madrid, ERC anhela subs­ti­tuir l’extinta CiU (tot i que hi diuen alguns que ho tor­na­ran a fer) i Junts per Cata­lu­nya està immersa en la pit­jor crisi d’iden­ti­tat de la seva breu història, pel fet de ser i no ser a la vegada fan de Puig­de­mont. També en els par­tits no inde­pen­den­tis­tes s’han produït cer­tes muta­ci­ons: soci­a­lis­tes i comuns apro­pen posi­ci­ons i fan més fàcil pen­sar en una ERC que accepti un tri­par­tit d’esquer­res, sobre­tot si el Congrés els reforma ad hoc el Codi Penal. Però això pro­voca una reacció amb Vox, que tiba del PP i per tant de Ciu­ta­dans, impe­dint que Cata­lu­nya Suma o com se li vul­gui dir pugui sumar altra cosa que el de sem­pre.

Què queda Al mig, espe­rant que la gent que el vota­ria s’atre­veixi a donar la cara? La força del cata­la­nisme, la veu que sense obediència esta­tal pugui ence­tar el dis­curs de la recon­ci­li­ació sense ser­vi­tuds. Reco­ma­nant la uni­tat des de la lli­ber­tat i adver­tint que no hi ha lli­ber­tat jurídica si no és dins l’estat de dret. Con­ven­cent Cata­lu­nya de la seva obli­gació de lide­rar un canvi que va més enllà d’aquesta terra, que con­cer­neix tot i tot­hom, per fer de les sin­gu­la­ri­tats d’Espa­nya una poten­ci­a­li­tat i no un entre­banc. Per reconèixer que “lliu­res i iguals” no vol dir des­con­tro­lats i uni­for­mes, i que aquest adver­ti­ment val tant per a la dreta reac­cionària i dogmàtica com per a l’esquerra lli­ber­tina i rela­ti­vista.

No expe­ri­men­tem l’esgo­ta­ment de la inútil lluita entre ger­mans? No sen­tim la neces­si­tat que entre les mans, després del milió de greu­ges, ara que els arbres tor­nen a creure en Déu, ens esclati la Pau? Doncs som-hi!