Caiguda lliure
Domingo, entre roques
Dins la categoria d’artistes catalans oblidats que, només de tant en tant, són desempolsats per completar algun àlbum d’època, el pintor Francesc Domingo (Caldes de Montbui, 1893-São Paulo, 1974) hi té plaça fixa. Com un cromo d’aquells que es poden posar i treure, la seva obra serveix indistintament per abocar-se als cabarets del proletariat, per encendre l’últim coet del noucentisme, per explicar la febrosa mania de retratar-se de la burgesia durant la República, per resseguir la línia abruptament trencada del realisme d’entreguerres, per parlar de dibuix, de rocams i garrofers, de vincles parisencs i bretons, de la fonda empremta de Cézanne a casa nostra, de cotitzacions i fracassos, d’exilis inacabables, de com ficar la pena dins la pintura i procurar que no s’hi noti, que no hi faci lleig ni la retreguin. En l’obra de Domingo hi caben totes aquestes facetes, i encara un lirisme místic d’arrel bizantina, endurit pel primitivisme, endolcit per una paleta sienesa, d’una tonalitat “torrada com una fulla seca”, diria Just Cabot. Deixar-lo en mans de les cases de subhastes i galeries que mercadegen amb les rampoines d’una burgesia arruïnada, de les quals només aprecien els retrats de dones ja mortes que havien estat lleugerament vives mentre Domingo les pintava, priva la història de l’art de fer un bon servei a la memòria. No tots els artistes es reconeixien en les formes cantelludes de l’avantguarda més trepidant, però molts en van saber extreure magnífiques lliçons per construir els seus quadres, per desbrossar el paisatge de matolls superflus, per descarnar els personatges i donar-los vida ben bé com si a la pupil·la els cremés la flameta titil·lant d’una llàntia d’oli. Tot això ve al cas perquè coincideixen en terres gironines dues exposicions que se serveixen d’algunes de les millors obres de Domingo per descabdellar el seu discurs. Una és Realisme(s) a Catalunya, aquest meravellós espectacle de boníssima i amagada pintura que Mariona Seguranyes ha portat de gira per Sitges, Valls i, ara, Olot. L’altra és la prospecció alhora penosa i emocionant per la col·lecció del pedagog Abelard Fàbrega i el Fons Josep Narro amb què Enric Pujol reivindica els artistes de l’exili al Museu de l’Empordà i al Mume de la Jonquera. Però la veritable sorpresa ha estat descobrir-lo també en un dels fulls de contactes de Marcel Giró, a l’espai Vila Casas de Torroella de Montgrí, tan prim i poca cosa, literalment enfonsat en una selva rocosa, gairebé marciana, amb la punta afilada del llapis que li surt de la butxaca de la camisa. El matrimoni Giró se l’estimava molt, Domingo, em va comentar el nebot davant aquesta fotografia que, no sé per què, em fa venir ganes de plorar. Tan bondadós, tan sol, amb tant de pedregot al voltant...
