El futur és femení

El descrèdit con­tra la tena­ci­tat. La dona, ubi­cada (per alguns homes) en una gro­tesca infe­ri­o­ri­tat, ha hagut de bata­llar, i encara ho fa, amb l’este­re­o­tip retrògrad i fei­xista que l’ha ban­de­jat. Les dones es dedi­quen a l’art perquè, com els homes, hi tro­ben un sis­tema d’apre­nen­tatge, d’auto­co­nei­xe­ment i de sal­vació. Enllà de patrons encar­ca­rats com els de la dona-mare, la dona-musa, la dona-fracàs, la dona-assas­sina, la dona-adúltera, la dona-puta o la dona-cai­xera, la fletxa del temps ens regala milers de casos de dones que s’han tacat de tinta o de pin­tura fins a les celles, per retro­bar la iden­ti­tat i gau­dir de la lli­ber­tat. Al segle XXI moren més dones per la violència mas­clista que pel coro­na­vi­rus. La dona d’avui segueix hiper­se­xu­a­lit­zada per la publi­ci­tat però si trans­gre­deix o s’exposa és una qual­se­vol. Si una dona s’ha pas­sat per la pedra més de deu paios: puta. Si el nom­bre se l’apunta el mas­cle: tri­om­fa­dor. Les ado­les­cents temp­ten l’home que no té cap més opció que vio­lar-la. I si pot ser en grup, millor. Si un altre pot gra­var l’agressió, millor. Si es difon entre els porcs del grup com un tro­feu, encara millor. Hi ha molta gent que ha entès que o ets mas­clista o ets femi­nista, sense terme mitjà. Femi­nisme és la idea radi­cal que una dona és una per­sona. Així de sen­zill.