Institucions

Un vol sen­tir res­pecte pels màxims repre­sen­tants de les ins­ti­tu­ci­ons… encara que no siguin les per­so­nes que hau­ria triat. La gràcia en l’exer­cici de la repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal rau a gua­nyar-se el res­pecte dels que no són dels teus. En la capa­ci­tat de pro­jec­tar inclusió i no con­fron­tació. L’alcalde, el pre­si­dent de la República o un monarca, se la juguen en aquest ter­reny. Aquí ens toca viure la crisi actual en una etapa de descrèdit de les més altes ins­ti­tu­ci­ons. Dos exem­ples evi­dents: el cas del rei Felip desen­te­nent-se d’una part subs­tan­cial de cata­lans en el dis­curs del 3 d’octu­bre, o el de l’actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat (la nos­tra ins­ti­tució “naci­o­nal”), tan poc incli­nat a reco­llir la sen­si­bi­li­tat dels no inde­pen­den­tis­tes (pos­si­ble­ment la majo­ria social), tot i que el man­tra ini­cial de la legis­la­tura va ser el de “reco­sir la soci­e­tat”. En els dos casos es genera des­a­fecció de part impor­tant de la ciu­ta­da­nia vers la ins­ti­tució. L’acti­tud del qui està al davant pot mal­me­tre el pres­tigi social de tota la ins­ti­tució. En les coses del sen­tit ins­ti­tu­ci­o­nal és fàcil pen­sar en la reina d’Angla­terra (sovint lloat en pel·lícules i sèries tele­vi­si­ves). La reina Isa­bel va rebre dues lliçons essen­ci­als de la cèlebre “reina mare”, aque­lla senyora tan par­tidària del gintònic. La pri­mera, en la deter­mi­nació de que­dar-se amb el rei a Lon­dres mal­grat els cons­tants bom­bar­de­jos nazis que va patir la ciu­tat el 1940. L’altre, en un comen­tari apa­rent­ment tri­vial: quan la jove reina Isa­bel anava a pren­dre una mica de vi a l’hora de dinar, la mare li va tapar la copa: “Ara no, nena, que aquesta tarda has de reg­nar.” No importa que reg­nar con­sis­teixi a no inter­fe­rir en res. Si no fer res és un deure, cal exe­cu­tar-lo estant sobri. Mal­grat les con­duc­tes cala­mi­to­ses de la família Wind­sor, la cap de la casa reial ha man­tin­gut el pres­tigi per­so­nal. Llàstima que li costi tant jubi­lar-se. La lon­ge­vi­tat en el càrrec (ara ja la veiem com una anci­ana) la farà caure en la irre­llevància total. Ara, en una monar­quia com Déu mana, pot­ser d’això es tracta.