Opinió

Tribuna

La crisi i el poder

“En moments de crisi sempre hi ha replegaments nacionals

Una de les lliçons que hau­rem après després de la Covid-19 és que la comu­ni­cació de crisi pot arri­bar a ser molt més com­plexa que el que n’havíem lle­git als manu­als de la facul­tat. Com ja es va dient, hi va haver una gene­ració que mai obli­darà les dues guer­res mun­di­als, men­tre que la nos­tra segur que ja estarà mar­cada per aquest coro­na­vi­rus i el món que en resul­tarà quan hagi (tant de bo) pas­sat: les rela­ci­ons geo­polítiques can­vi­a­ran, l’eco­no­mia patirà un nou sotrac que ningú sap aca­bar de pre­veure de quina mag­ni­tud serà i, també, les for­mes de comu­ni­car-se hau­ran evo­lu­ci­o­nat defi­ni­ti­va­ment.

Aquests dies, a Madrid i a Bar­ce­lona, hem vist mane­res dife­rents d’enfo­car la comu­ni­cació. Això no obs­tant, amb crítiques tant a La Mon­cloa com a la plaça de Sant Jaume perquè els peri­o­dis­tes que­den limi­tats a l’hora de repre­gun­tar i fer una valo­ració crítica de l’agenda infor­ma­tiva que intenta impo­sar el poder. En moments de crisi, les rela­ci­ons entre peri­o­dis­tes i ins­ti­tu­ci­ons sem­pre que­den toca­des: una crisi obliga la premsa a escru­tar i con­vida el poder a pro­te­gir-se. La lli­ber­tat d’infor­mació és una víctima. Dit això, també ens caldrà refle­xi­o­nar per què alguns d’aquests mit­jans han jugat, sense escrúpols i enmig d’una crisi sanitària, al negoci de les veri­tats interes­sa­des com­pa­rant peres amb pomes, o el que és si fa no fa el mateix, inten­tant maxi­mit­zar a Cata­lu­nya uns pro­ble­mes que eren tan o més bèsties a la Comu­ni­tat de Madrid. I, sobre­tot, que els experts del Prin­ci­pat i el mateix pre­si­dent Quim Torra ja havien anun­ciat.

Cer­ta­ment, aquí i allà s’hau­ran de millo­rar coses a l’hora de medi­a­tit­zar futu­res cri­sis. Però hi ha quel­com que aquesta crisi haurà permès: visu­a­lit­zar una imatge de força uni­tat del govern català, de res­pon­sa­bi­li­tats com­par­ti­des entre els dos par­tits de la coa­lició; de gestió tècnica, fins i tot d’assumpció d’errors pro­pis –com ara la gestió dels geriàtrics–, con­tra­po­sada al patri­o­tisme i a les imat­ges tru­fa­des de naci­o­na­lisme banal que arri­ba­ven des de La Mon­cloa amb mili­tars con­de­co­rats assu­mint el pro­ta­go­nisme d’algu­nes rodes de premsa. Perquè és cert que en moments de crisi sem­pre hi ha reple­ga­ments naci­o­nals que aca­ben maxi­mit­zant un “ima­gi­nari del poder” –en parau­les del teòric Shel­don S. Wolin– que “busca per­ma­nent­ment maxi­mit­zar les seves pos­si­bi­li­tats actu­als”.

Ni Espa­nya és Hon­gria o Fili­pi­nes, ni el pre­si­dent Sánchez un autòcrata. Però, tant aquí com allà, “el patri­o­tisme no reque­reix cap grau d’exa­men col·lec­tiu” –ens diu Wolin– i abona l’opinió pública perquè rebaixi la seva capa­ci­tat d’anàlisi crítica de la rea­li­tat. Perquè, com hem vist als Estats Units –obses­si­o­nats per les enques­tes i els spin doc­tors–, la popu­la­ri­tat del seu pre­si­dent ha arri­bat al seu màxim en plena crisi del coro­na­vi­rus, i pre­ci­sa­ment no és pas el país que hagi ges­ti­o­nat millor l’atac a la pandèmia: fins i tot el coro­na­vi­rus ha por­tat a màxims històrics les xifres d’atur al país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia