Dies d’espera

El meu car­rer és buit la major part del dia. Sense infants ni gent gran. Dies d’espera. Amb sen­sació que el temps s’ha atu­rat. El silenci a la ciu­tat és més silenci. Encara que aquesta set­mana s’hagi reprès par­ci­al­ment l’acti­vi­tat labo­ral. Quanta gent ha d’anar a tre­ba­llar fora de casa? Penso en aque­lla frase de Mark Twain, “hi ha tres clas­ses de men­ti­des: la men­tida, la maleïda men­tida i les estadísti­ques”, que ens recorda Quim Torra a El qua­dern suís, un die­tari ple de refle­xi­ons polítiques escrit just abans de ser pre­si­dent. Aquest relat, que està molt ben lli­gat, repassa la seva estada a la con­fe­de­ració alpina men­tre tre­ba­llava per a una com­pa­nyia inter­na­ci­o­nal d’asse­gu­ran­ces. Un exi­liat de luxe, que reviu l’exili català a Suïssa de la post­guerra durant uns anys gri­sos.

Pot­ser aquest mesos de con­fi­na­ment ens con­ver­tei­xen en exi­li­ats inte­ri­ors? No ens podem quei­xar quan sabem que la pandèmia ha fet que milers de per­so­nes hagin per­dut la vida. Molts de nosal­tres encara som a casa i podem esta­blir pri­o­ri­tats amb la nevera plena men­tre vivim en una mena de living apart toget­her, com aque­lles pare­lles que estan jun­tes però cadas­cun a casa seva. Ens pas­sem un part del dia con­nec­tats a través del mòbil i l’ordi­na­dor. Tru­ca­des, vide­o­con­ferències i xats omplen la nova rutina. Tapem el silenci exte­rior amb les parau­les pro­pe­res tot desit­jant que els car­rers tor­nin a estar plens de nens i nenes, d’avis i d’àvies.