Pobre català!

Català, entès com a idi­oma o llen­gua. Aquesta en què he redac­tat la columna que esteu lle­gint i inter­pre­tant. Català, uti­lit­zat no fa gaire al Senat espa­nyol, fins i tot per la senyora Alícia Sánchez-Camacho, un pes pesant, en el sen­tit con­cep­tual de la paraula, del PP, i que va fer enra­biar els sem­pre hiper­sen­si­bles gase­ti­llers madri­lenys. Es van empre­nyar tant, que un fet tan natu­ral com poder escol­tar en l'alta cam­bra repre­sen­ta­tiva les diver­ses llengües de l'Estat, el van tit­llar d'«esperpèntic». A un altre gase­ti­ller, aquest de casa nos­tra, Ivan Tubau, que col·labora en l'edició per a Cata­lu­nya d'El Mundo, sem­bla que no li cal­gui que els polítics de per aquí s'expres­sin en català a Madrid. Ahir, en el seu Bule­var, es refe­ria als des­a­pa­re­guts Fran­cesc Can­del i Manuel Vázquez Mon­talbán, amics seus, per cert, en aquests ter­mes: «Ellos no denun­ci­a­ron a nadie por­que Cataluña aún no era la América Mac­cart­hista i la Ale­ma­nia comu­nista, pero aque­ja­dos de síndrome Kazan min­ti­e­ron y engañaron, se engañaron sobre todo a si mis­mos [...] Paco y Manolo jamás se enfren­ta­ron a la dic­ta­dura blanca, denun­ci­ada por Tar­ra­de­llas, que se iba imple­men­tando y ahora nos anega. Por el con­tra­rio, acep­ta­ron ponerse, de modo implícito o explícito, a su ser­vi­cio. Sus tex­tos naci­o­nal-cata­la­nis­tas publi­ca­dos en Avui y otros luga­res los escribían en español (no domi­na­ban el catalán) y otras per­so­nas los tra­ducían.» I més enda­vant afe­gia: «Ahora, a Dios gra­cias, esas cosas ya no ocur­ren: Najat El Haschmi, nacida en Mar­ru­e­cos pero some­tida desde niña a la inmersión pura y dura, escribe en catalán direc­ta­mente.» Entenc que es cri­ti­qui els polítics, el seu fer o el seu mal fer, les impo­si­ci­ons i les mul­tes per reto­lar d'aquesta o d'aque­lla altra manera, tot allò, en fi, que sem­bla que atempti o menys­tin­gui la lli­ber­tat de les per­so­nes. Però ata­car una llen­gua, mirar d'era­di­car-la com si es tractés d'una epidèmia i con­dem­nar el seu ús o fer-ne burla, ho con­si­dero una total, abso­luta i ver­go­nyosa indig­ni­tat.