¡En línia, és clar!

D’ençà que el món és món i les per­so­nes tenim oberts tots els canals de comu­ni­cació idiomàtica, triem i reme­nem els mots amb els quals ens sen­tim més còmodes, ja siguin mots d’àmbit reduït (galamó, maçana, micaco), d’ús estàndard (capgròs, poma, nes­pla) o estran­ge­ris­mes (fon­due, soprano, collage). Aquesta “como­di­tat”, però, es regula per la inten­ci­o­na­li­tat dels par­lants, segons el tipus de dis­curs: regis­tre fami­liar, mediàtic, acadèmic, etcètera. I la como­di­tat no està pas renyida amb els recur­sos pro­pis de què dis­posa la llen­gua cata­lana, gràcies a l’excel·lent tasca del Cen­tre de Ter­mi­no­lo­gia (Term­cat), una de les mis­si­ons del qual és vet­llar per repre­sen­tar els ter­mes uti­lit­zats en altres llengües amb for­mes pròpies cata­la­nes, allò que en diríem neo­lo­gis­mes.

Han arre­lat amb prou èxit parau­les pròpies en català que fa uns quants anys fèiem ser­vir en altres llengües, bàsica­ment l’anglès: enllaç, tau­leta, lloc web, lli­bre electrònic, en línia (link, tablet, web­site, e-book, on-line). Pre­ci­sa­ment, el dar­rer, en línia, és una locució neològica d’una actu­a­li­tat extrema en aquests dies mal­vis­cuts per la pandèmia, temps en què com­prar, ballar, jugar, for­mar-se, con­ver­sar, tre­ba­llar, diver­tir-se, tot ho podem fer en línia, però l’angli­cisme on-line encara es fil­tra per la xarxa. La qüestió és sim­ple i alhora com­plexa soci­al­ment: si tenim una forma pròpia i cata­lana de dir-ho, ¿per què fem ser­vir l’homònim anglès? Fac­tors com l’esno­bisme, la man­dra, la inèrcia, la pèrdua de pres­tigi, etcètera, jus­ti­fi­ca­rien que encara es recorri al man­lleu.

Pro­ba­ble­ment la idea que emprar on-line sigui un senyal de dis­tinció, bon gust o intel·ligència, sub­jau en l’incons­ci­ent col·lec­tiu. Però, pre­ci­sa­ment, el pres­tigi social el tenim des de l’auto­es­tima i la qua­li­tat lingüística, no pas al con­trari. Un pres­tigi reforçat també amb pro­jec­tes científics que inclo­guin la llen­gua cata­lana com una de les eines de comu­ni­cació ¡en línia, és clar! Tan­ma­teix, feta la regla, també l’excepció, si més no des de l’obser­vació crítica per­so­nal. El Term­cat pro­posa per a l’espor­tista que acaba una cursa la deno­mi­nació arri­bat i arri­bada, i ens ho il·lus­tra amb un exem­ple: “La cursa ha tin­gut 20.000 ins­crits i més de 15.000 arri­bats.” Però en les cur­ses una de les fra­ses més habi­tu­als és “Soc finis­her” (a par­tir de la pro­posta del Term­cat, tindríem “Soc arri­bat”, expressió, a més, que es podria con­fon­dre amb un “soc arri­bat” loca­lisme gene­ra­ci­o­nal, sinònim d’“he arri­bat”). Ja no és pas per una qüestió d’esno­bisme que el 99,99% recorri a l’angli­cisme, sinó pro­ba­ble­ment per una raó de com­prensió, de trans­parència.

Hem de pres­ti­giar més la nos­tra llen­gua, com a llen­gua de pri­mera, i defen­sa­rem els neo­lo­gis­mes que cal­guin, com ara en línia, enllaç o tau­leta, perquè recor­rent a l’ús patri­mo­nial recor­rem també a una veu pròpia com és el català, una llen­gua que gau­deix d’un gran poten­cial i una excel·lent oferta ¡en línia, és clar!