Fins demà, Jaume

El 2003 nai­xia l’edició naci­o­nal d’El Punt i, al cap de res, Jaume Vidal assu­mia el lide­ratge de la secció de cul­tura. Jo era encara una prin­ci­pi­ant for­mada en el peri­o­disme local, sens dubte la millor escola per bre­gar-se en mil fronts i per adop­tar la visió crítica més difícil: la del teu entorn pròxim. En Jaume em va tru­car i em va fer l’oferta de la meva vida: cobrir la secció d’art d’aquell nou pro­jecte tan il·lusi­o­na­dor. Ell, un veterà amb tra­jectòria en les prin­ci­pals capçale­res de la premsa cata­lana. Ospa! No saben els lec­tors fins a quins extrems diabòlics són capaços de defen­sar amb ungles i dents alguns peri­o­dis­tes el que es cre­uen que és la seva caseta i hor­tet. La gene­ro­si­tat d’en Jaume va ser abso­luta: la seva agenda de con­tac­tes va pas­sar a ser la meva agenda de con­tac­tes. I la seva manera de veure i enten­dre el món de l’art, neta, honesta, oberta, des­a­com­ple­xada, la meva manera de veure i enten­dre el món de l’art. Hem fet equip, sense forçar-ho. Junts hem dedi­cat tant temps a pen­sar com a fer la infor­mació artística que cre­iem que aquests temps dema­nen. Sem­pre m’ha agra­dat sen­tir-li a dir que es va fer peri­o­dista per poder estar a prop d’allò que real­ment mou la seva vida: l’art, el còmic i la música, prin­ci­pal­ment. Per això, és molt rela­tiu que ell ara tan­qui etapa en aquest, el seu, diari. A part que ben segur que la seva firma no s’esfu­marà del tot, ni ell es perdrà la cul­tura, ni –el més impor­tant– la cul­tura el perdrà a ell. No li he de dir adeu. Fins demà, Jaume, ens veu­rem a la pròxima expo.